Periodistes de l'agència de notícies Efe han seguit durant dos mesos els prínceps d'Astúries amb motiu del 40è aniversari del príncep Felip. N'han fet un reportatge que serà emès per la Televisió Espanyola, però que ja es pot visionar pel youtube. Hi ha pinzellades biogràfiques del príncep molt pròximes a una hagiografia. Ens mostren com és la seva feina en l'actualitat, els viatges oficials recents i, també, escenes de la vida familiar. L'objectiu del treball periodístic és transmetre els valor de l'hereu de la Corona, una persona que se'ns presenta com a treballadora, preparada, humil, digna i especialment humana.

No hi ha cap dubte que la gent vol saber com treballa i com viu el futur rei. Tot el que fa referència a la família reial interessa, perquè és el model on es mira el conjunt de la ciutadania espanyola. De fet, un dels programes de màxima audiència i major rebombori d'IB3 va ser quan Iñaki Urdangarín explicà que ell fregia ous a la cuina de casa quan Cristina tornava de treballar de La Caixa, i que canviava els bolquers als seus fills perquè no tenien servei domèstic. A requeriment del presentador del programa, que va fer com si no s'ho acabàs de creure, el duc de Palma fins i tot va fer una demostració d'agilitat amb una pepa.

Aquest interès de l'opinió pública sobre la reialesa és legítim. Però, tenim dret a saber si Felip també canvia els bolquers a les infantes, si Letícia fregeix els ous a la cuina, si tenen servei domèstic, i quant; o com és el menjador de ca seva, el dormitori, la piscina i els jardins? O l'interès legítim s'acaba en veure'ls en les recepcions, en saber com circula amb bicicleta una infanta per la Sarsuela, o quants de llibres hi ha al despatx del príncep i quina forma tenen la taula, el sofà i un finestral del que sembla el saló de ca seva? Tenen la mateixa intimitat que una família «normal», o podem exigir saber-ne més perquè viuen dels pressuposts generals de l'Estat i són un referent social? La gran aportació del reportatge de l'agència Efe és que marca els límits. Només ens mostren allò que ens volen mostrar, que és molt poc en comparació amb allò que voldríem saber.