La presentació ahir dels candidats d'Unitat per les Illes, primera vegada en la història que totes les formacions nacionalistes balears i pitiüses es presenten en coalició, s'ha d'entendre com un fet de gran transcendència, perquè implica la superació de l'atomització que sempre ha distingit els grups que tenen la seva raó de ser en el fet de no acatar la disciplina de Madrid i de proposar-se defensar els interessos i els valors de les Balears per sobre de tot. Els qui consideraven que el nacionalisme era un fet residual a les Illes miren amb sorpresa una coalició ascendent i amb objectius definits. La formació d'Unitat per les Illes ha despertat reticències fortes entre els dos grans partits d'implantació estatal. És lògic que el PP n'estigui preocupat, ja que un front nacionalista de centreesquerra pot ser, a mig termini, el gran mur que allunyi els populars del seus somnis de recuperar la majoria absoluta autonòmica. A més, ja es poden acomiadar de tenir UM com a aliat. La nova coalició deixa el PP radicalment tot sol. A sobre, el fet que Unitat hagi hissat bandera per tal de posar fi a l'espoliació fiscal implica un discurs molt proper al del canyellisme sociològic dels anys 80 i 90, una bossa on els nacionalistes podrien aconseguir vots. Una altra cosa menys comprensible és que hi hagi preocupació dins el PSIB-PSOE, probablement el gran beneficiari indirecte del procés unitarista. Si el projecte es consolidàs en el futur, els socialistes, que tenen un sostre electoral molt inferior al del PP, poden veure garantit el manteniment de les seves actuals i enormes quotes de poder a les institucions. Si el PSIB-PSOE entén aquest fet i hi sap imbricar la seva estratègia electoral i discurs polític, té obertes com mai les portes del futur.