Confucci i la teva família

La coherència és la cosa més senzilla del món. Per sort, la immensa majoria de persones que fan funcionar el món, la fan servir. En el percentatge dels que no, se situa una part molt important dels polítics. Confucci, aquell savi xinès, nascut en aquesta gran potència en coherència, on governen els comunistes de limusina i esclavatge sense manies i opressió, cap als seus, sense límits, on se celebren desfilades amb motiu de les properes olimpíades, a la mateixa plaça on es van assassinar els estudiants revoltats que només demanaven obrir-se al món com ara, però no així, doncs aquest antic, fou el primer que ja ho advertí: per dirigir un país o una nació, per governar un estat, primer s'ha de tenir ben governada la pròpia família. Per això, fa vergonya la papereta que li ha tocat al Rajoy que és l'Almunia del PP (per no dir l'almoina), la mateixa vergonya aliena que, amb cosí o sense, fa sentir l'Al Gore intentant arreglar el món, quan tirà la tovallola en aquell maleït recompte de vots, afavorint l'entrada del problema més greu que confirma un dia rere l'altre, que el principal desastre ecològic que pateix el món en aquests moments és l'existència de l'administració Bush i els seus sequaços. L'autèntica amenaça a la vida, propiciada per la rendició, denunciada, ara, pel mateix que volta el món fent bolos, quan l'única veritat incòmoda és aquesta. Pot semblar el joc fàcil de les paraules demagògiques, però no existeix res que ho sigui més que aquests pactes entre demòcrates i republicans, pactes d'alternança amb les conseqüències que han duit per a milions de persones a la resta del món. Aquests papers repartits, de poli-bueno i poli-malo també s'usen a Europa. Molt a una altra escala, però similar, és el pacte PP-PSOE marcant els cicles polítics amb les seves minúscules variacions en lo econòmic. Quan s'han de representar els canvis en l'administració, la funció és tan llarga i mou tanta gent, que ja no pot ser per quatre anys, ni que s'ho proposin. El pobre Rajoy és l'Almunia, però les bajanades no les ha de dir des de Brussel·les, encara. Don Mariano, ja ha perdut abans que comenci el partit, Ruiz Gallardón assaboreix la mel dels «perdedors» a l'espera d'un nou cicle que començarà el dia després. Tot plegat d'un patetisme recalcitrant, ens porta als comicis més a l'americana que s'han viscut mai. Després, i en clau més propera, encara no se sap ben bé, si Unitat per Balears és com la Masia de 1907, que comença a galtades i acaba amb plors d'emoció o serà a l'inrevés. La comparança ens torna altre cop al savi xinès, car són quatre famílies amb problemes, que proposen el seu model de govern a la resta de ciutadans.