Un poc més de guerra freda?
El pensament «liberal» nord-americà es troba a la defensiva, si més no des del començament de la guerra freda i del macarthisme, però va reaccionar eficaçment al llarg dels anys seixanta i setanta. A partir de llavors, ha sofert un declivi creixent, només aturat relativament durant els mandats de Carter i de Clinton. Durant les eleccions que varen enfrontar Clinton i Dole (1966), Clinton, que finalment va guanyar, es va haver de defensar de l'acusació de ser un «liberal», i el seu segon mandat presidencial es va caracteritzar entre altres coses per una retallada en les polítiques i programes socials. S'ha de tenir en compte que la força, l'autonomia i els drets dels sindicats i l'esquerra, o l'extensió dels beneficis de la seguretat social als Estats Units, són extraordinàriament minsos en comparació amb qualsevol país europeu de la UE (llevat, curiosament?, dels nous membres excomunistes), tant si és governat per conservadors o per socialistes. Comparat amb l'europeu occidental, el sistema social nord-americà és gairebé beneficència, escassament un sistema de garanties jurídicament establert. Els efectes econòmics d'això no crec que sigui una exageració qualificar-los de dumping social. Una pràctica que altera les normes de lliure competència internacional d'una manera només lleugerament diferent, quant a l'estil, a la manca de drets socials i polítics, i a la generalització del neoesclavatge a la Xina actual (Xina sembla haver descobert les delícies del Partit i el Sindicat Verticals). Allò, als Estats Units els ve de molt enfora, si més no des de finals del segle XIX. Els líders i les estructures sindicals varen esser exterminats literalment per l'exèrcit, pels xèrifs, pels homes de Pinkerton o per les màfies als Estats Units. Després del parèntesi del segon Roosevelt -una mena de socialdemòcrata, un il·lustrat pragmàtic, és a dir, un «liberal», en una paraula-, la caça de bruixes i la guerra freda varen rematar eficaçment la feina. El resultat és que el pensament «liberal» nord-americà està en declivi i es refugia a la defensiva entre intel·lectuals, artistes, escriptors i professors al nord-est dels Estats Units, Nova Anglaterra i Nova York, i a la costa oest, a Califòrnia fonamentalment. Semblen haver perdut la batalla ideològica i política davant d'un moviment conservador, de cada vegada més integrista, agressiu i reaccionari. Tot això amb la complicitat passiva creixent del poble americà. Com que la política exterior dels conservadors nord-americans, en comptes d'aprofitar l'acabament de la guerra freda, continua basada en l'adquisició de l'hegemonia mundial absoluta, els objectius implícits d'aquesta política són aïllar Rússia, enfrontar-la amb Europa, interferir en la construcció d'Europa a través del control de les fonts energètiques, i altres maniobres més aviat poc subtils, i arrossegar Europa a una suposada guerra contra el terrorisme islamista (execrable, sense dubtes, en totes les seves manifestacions) davant del qual els mateixos Estats Units juguen constantment el paper de bomber piròman.
Hi ha certs símptomes que permeten mantenir les esperances d'un redreçament del «liberalisme» als Estats Units. Les darreres eleccions legislatives varen significar un avenç dels demòcrates a la Cambra de Representants i al Senat. Hillary Clinton podria dur els demòcrates a la presidència. Hi ha grups de «liberals» emergents, com ara MoveOn, que es comencen a mobilitzar amb un cert èxit. La política nord-americana té tants d'efectes sobre l'europea, que hem de confiar que els «liberals» tornin a governar Estats Units aviat. Si no ho aconsegueixen, els Estats Units faran una passa més per a convertir-se en un autèntic perill mundial. Els estudiosos del feixisme sempre han constatat la dificultat que Estats Units es converteixi en un país feixista. Entre altres qüestions, s'ha observat que el feixisme, des del punt de vista ideològic, sempre proposa tornar a una edat d'or mítica, sigui l'Imperi Romà, l'Imperi espanyol, o l'Alemanya ancestral, pura i ària. L'Edat d'or americana respon a un altre model: l'origen dels Estats Units és una revolució anti-colonial i democràtica. Aquest model, l'individualisme americà, la tendència original a l'aïllament, farien impossible un feixisme en sentit estricte. Però, si continua la passivitat del nord-americà mitjà, dels «liberals», tant se val si tècnicament, acadèmicament, el resultat no sigui el feixisme típic. Serà un feixisme en la pràctica, i el món haurà de patir-ne les conseqüències. Començant per Europa. Europa és un projecte nou, democràtic i pacífic. No ha d'aspirar a l'hegemonia, i no s'ha de construir contra ningú, inclosos els Estats Units, per cert. Però tampoc, ans al contrari, contra Rússia. Rússia és Europa. Una Rússia democràtica és alhora en molts d'aspectes el futur d'Europa.
Hilari de Cara, escriptor
