Òbviament, la història mai no es repeteix. Però sempre resulta interessant analitzar els precedents o els paral·lelismes que es puguin establir entre períodes històrics diferents però que tenen elements en comú.Si el 1917, les forces progressistes mallorquines es varen aliar entorn de l'anomenat Bloc Assembleista, dos anys després es va formar una coalició de caràcter marcadament nacionalista amb l'objectiu d'aconseguir l'autonomia de Mallorca.

L'impuls principal vengué de Catalunya, on es va engegar, a les acaballes del 1918 i al començament del 1919, una campanya autonomista amb un suport extraordinari. Tant la Lliga Regionalista, com els republicans nacionalistes, i, fins i tot els socialistes i els republicans lerrouxistes, participaren en els actes a favor de l'autonomia catalana. I és que, a Madrid, com va explicar Cambó, era general la convicció que amb la victòria aliada a la Gran Guerra i el suport a l'autodeterminació dels pobles per part del president W. Wilson, «havia arribat l'hora de Catalunya».

Els esquitxos de la gran onada dels nacionalismes d'alliberament que sacsejava l'Europa del 1918-19, també va arribar a Mallorca. Com ha explicat Isabel Peñarrubia en un llibre cabdal, Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) (1991), els primer grup polític que reaccionà fou el republicà federal, que des del setmanari El Abuelo donava suport a la petició d'autonomia per a Catalunya i instava les forces polítiques mallorquines, i especialment els republicans, perquè desplegassin una campanya a favor de l'autonomia de Mallorca. Quasi al mateix temps, el 10 de desembre del 1918, el diari La Almudaina havia publicat un interessant editorial sobre el tema autonòmic. En aquest article es lamentava que «fuera de aquí nos consideran pueblo muerto o fosilizado» i recriminava la indiferència dels partits polítics. En paraules d'aquest diari moderadament regionalista, «no hablemos de los partidos de turno», liberals i conservadors òbviament reacis a l'autonomia, però criticava així mateix la passivitat dels mauristes, especialment greu perquè Maura era «el padre de la descentralización». Segons La Almudaina, també havien callat com a morts els reformistes (un grup d'esquerres escindit dels republicans), els carlins, malgrat el seu tradicional foralisme, i fins i tot els republicans federals.

Però aquell hivern del 1918-19, alguna cosa es movia a Mallorca. El 21 de desembre, l'arquitecte i destacat dirigent regionalista Guillem Forteza publicà un article en aquell mateix diari en el qual lamentava la manca de suport del moviment cultural i de reivindicació lingüística al moviment regionalista de caràcter polític. I és que, «por muchos y vigorosos que hayan sido los inspiradores de patriotismo, inconmesurablemente más han sido los servidores de la tiniebla». Amb tot, considerava que el Centre Regionalista, que ell havia impulsat des del 1917, havia fet tot el possible per desvetllar la consciència nacional dels mallorquins. Així, havia elaborat un programa autonomista que s'havia repartit profusament per tot Mallorca, editat un periòdic, La Veu de Mallorca, i organitzat actes de propaganda i cursos «de Lengua e Historia patrias». Però, sempre segons Forteza, calia impulsar una nova acció autonomista amb l'entesa de tots els grups mallorquinistes, amb l'objectiu «liberar nuestra región de la dolorosa presión de los que la desprecian y de la fatua presión de los que la desconocen».

Aquests primers articles a la premsa coincidiren amb un canvi de president en el Foment del Civisme, una peculiar entitat ciutadana fundada el 1914, que s'havia destacat per editar La Vanguardia Balear i per lluitar contra el caciquisme i la corrupció política. Ara bé, tant el seu fundador, Jeroni Massanet, que en els anys vint esdevendria un gran admirador del feixisme mussolinià, com bona part dels seus membres eren espanyolistes radicals i anticatalanistes. Però el nou president, el doctor Jaume Comas Cladera, era un autonomista convençut, que havia estudiat a Barcelona i era amic del dirigent republicà Marcel·lí Domingo. Durant la Segona República, Comas dirigí el Partit Republicà Radical Socialista Independent, que el 1934 seria una de les forces que s'unirien per formar l'Esquerra Republicana Balear. Aquell desembre del 1919, el Foment del Civisme organitzà un banquet al Grand Hotel, de Palma, en el qual Jaume Comas pronuncià un discurs sorprenentment nacionalista en el qual criticava durament l'Estat Espanyol. A més, considerava que «la guerra universal ha dictat un fallo favorable a la solució dels problemes de nacionalitat» i que, ara, el que importava era satisfer les justes aspiracions d'aquelles regions disposades a prescindir del centralisme, «que és el resum de tots els fracassos». El Centre Regionalista es va adherir a l'acte del Foment del Civisme, en el qual també intervengué el regidor reformista dissident i autonomista, Bernat Obrador, en una primera passa cap a la concreció d'un front mallorquinista.