algo de nubes
  • Màx: 20.4°
  • Mín: 13.1°
20°

Recordant Pau Fornés

Ara ha fet un any que en Pau Fornés ens va deixar. Quan va morir no em vaig veure amb cor d'escriure res, la ferida era massa fresca. La complexa personalitat d'en Pau i el que va significar dins la meva vida no es pot explicar en quatre retxes i contemplant la freda pantalla d'un ordinador. Però em sent obligada a dedicar-li aquest petit recordatori servant la seva memòria, sovint massa oblidada, cap a un dels millors pintors, al meu modest parer, que ha donat Mallorca. Vaig conèixer en Pau l'estiu de l'any setanta-dos. Un amic comú em va parlar d'un grup de gent que es reunia al Bar Tropical del Terreno, i que estava segur que em trobaria bé entre ells. Un diumenge horabaixa vaig decidir acompanyar-lo a una d'aquelles trobades. Em varen acollir molt bé i a poc a poc vaig passar a formar part del grup. La personalitat d'en Pau em va captivar des del primer moment. Vàrem congeniar tot d'una i d'aquell primer fugaç encontre en va néixer una gran amistat, amb els seus alts i baixos, que ha durat més de trenta anys i que només la seva prematura mort -la mort sempre és prematura- ha estat capaç d'estroncar.

En Pau no era una persona fàcil, mentiria si digués que en la nostra relació tot varen ésser flors i violes. Més de dues vegades el vaig enviar a fer punyetes. Però sempre va guanyar l'estimació que li tenia. Davall el seu posat, no sempre agradós a tothom, s'amagava un gran cor ple de tendresa i generositat.

Quan el vaig conèixer vivia a Gènova, i em va obrir les portes de ca seva igual que m'havia obert el seu cor. No puc deixar de mencionar el que representaren per una joveneta com jo els sopars amb en Jaume Vidal Alcover i na Maria Aurèlia Capmany. Jo ja els admirava com a escriptors i després vaig tenir ocasió d'admirar-los com a persones. També li puc agrair a en Pau tot el que va aportar haver conegut en Llorenç Moyà i haver consolidat amb ell una forta amistat. Inoblidables aquells horabaixes d'estiu a la casa que en Pau llogava a Estellencs i les llargues converses al jardí, on també hi venia en Llorenç. Vaig aprendre molt d'ells. Cada vegada que record aquella època, una de les millors de la meva vida, sent una gran enyorança i un sentiment de pèrdua m'omple el cor.

En Pau, com he dit abans, era una persona d'una generositat extraordinària. Guard a la memòria una Diada de Sant Jordi, de l'època en què ja ell vivia a Barcelona. Jo passava uns dies a ca seva i li vaig comprar una rosa vermella. Ell, en correspondència, em va pintar un gerro vessant de roses liles i blanques. És un dels seus quadres que més estim.

Crec que Mallorca no ha estat justa amb en Pau com amb tants d'altres artistes. Fa un any que va morir i pareix que no ha existit mai. Per l'aniversari de la seva mort només vaig poder llegir una esquela posada als diaris per la seva germana Mercè. Precisament na Mercè ara està en tràmits per aconseguir publicar les obres de teatre del seu germà, estrenades al Teatre Municipal. Com a persona polifacètica ell no només es va dedicar a la pintura, també va fer incursions en el camp de la literatura. Esperem que tengui sort i que l'obra escrita d'en Pau pugui arribar a tothom.

Vull acabar amb unes paraules seves que em va dedicar al peu d'un dibuix: «A Conxeta, d'aquest Pau que tant dóna que parlar, pensam, però me'n fot perquè t'estim». I jo també t'estimava i t'estim -n'estic segura-, Pau.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.