Aquests dies ningú no està molt segur del que està en venda a Europa i als Estats Units. En els darrers mesos els governs d'alguns estats de golf Pèrsic, de Singapur i de la Xina, han invertit mil de milions de dòlars per comprar participacions en algunes empreses financeres emblemàtiques d'occident com Citigroup o Merrill Lynch. Han obert la cartera per auxiliar d'empreses que es trobaven fins al coll per les pèrdues que han registrat en la crisi financera dels darrers sis mesos i els bancs els han rebut amb els braços oberts. El silenci dels governs occidentals ha estat notable, sobretot quan es compara amb les protestes que en el passat han generat inversions estrangeres de magnituds molt més petites. Sembla que hi ha hagut un canvi de sentiment. La Xina té molts de mils de milions de sobra, guanyats amb les exportacions cap aquí, i els estats àrabs no saben què fer amb els guanys que fan del petroli. La força econòmica d'aquests països és tan gran que es comença a veure un gir polític: el que abans era un rebuig general de la idea que xinesos i àrabs poguessin comprar les nostres empreses es podria convertir en els propers 12 mesos en una carrera ignominiosa per assegurar inversions d'aquests estats. El primer ministre britànic Gordon Brown ha donat el sus amb una visita a la Xina aquesta setmana. La riquesa generada per l'economia xinesa va passar davant la britànica per primera vegada l'any passat. Brown els vol proposar que l'oficina que maneja les inversions del govern xinès obri una sucursal a Londres, i així tingui més facilitat per invertir en el país. No serà l'únic que ho ha pensat, pero ha deixat clar que en un món on el capital es mou amb facilitat cal anar a reclutar inversors per sobreviure.