Una cançó que durant els anys setantes era habitual en el
repertori del grup evissenc UC diu: "«Des que no hi ha eleccions sa
gent pareix que va trista...» Doncs, ja hem entrat en campanya
electoral per als comicis generals de dia 9 de març i, la veritat,
veig poca alegria i manco entusiasme..., a no ser que escoltem
només els qui esperen tallar el bacallà des d'un escó o gràcies als
escons obtinguts. Poca gent confia que el seu vot, personal i
intransferible, servesqui per canviar les coses. Creix arreu
l'escepticisme i fins i tot militants històrics no s'amaguen de dir
que no votaran o que votaran en blanc. He llegit un article de
l'antic secretari general d'ERC Heribert Barrera, on anuncia el seu
vot en blanc si no canvien molt les coses en el seu partit i alguns
amics meus, votants d'esquerres de tota la vida, em comenten que
n'estan farts que se'ls prengui el pèl. No puc convèncer-los amb
arguments racionals; em caldria ser un Ciceró o un Demòstenes per a
una missió tan difícil. Tots estem cansats que ens venguin figues
per llanternes. No passen ni dos mesos d'unes grans promeses (posem
que estic parlant de Son Espases de Palma) o de sòlides conviccions
expressades (reformarem el Senat com a cambra de les autonomies,
refarem els greus dèficits democràtics, etc.) perquè, escrutades
les urnes, tot continuï igual.
El savi senyor de Montaigne va condensar en una fórmula la regla
de la seva vida: «No faig res sense alegria». I quatre segles més
tard Leonardo Sciascia, citant-lo, afegia: «Avui dia és el
contrari: tot ho feim sense alegria».
El clima de crispació i rancúnia que s'ha viscut durant la
legislatura que acaba de tancar-se trasllueix un estat d'ànim que
donaria la raó a Sciascia front a l'humanista Montaigne. Cert és
que la ignorància no eximeix, i que el ciutadà no pot amagar el cap
davall l'ala. Dir que pertot passa igual, a part que no és cert (hi
ha llocs on deu ser pitjor!), sona a subterfugi o pretext per no
fer res. Mal de molts, conhort de bèsties. Es senten moltes veus
clamant per una regeneració democràtica. Jordi Pujol despús-ahir, a
la conferència que va fer a Ciutadella amb motiu de la Diada del
Poble de Menorca, considerava que els grans objectius
europeïtzadors i modernitzadors dels anys 70-80 s'han complert i
que ara els nous objectius polítics no poden ser tan generals com
aquells. Des del partit CDC, que ell va fundar el 1976, ara es
parla de «refundar» el catalanisme. Però no es pot confiar gaire
que la regeneració democràtica surti de l'interior dels partits,
màquines prou desacreditades. El cas és que la Democràcia, en
majúscules, demana a crits mesures regeneradores i hauríem de ser
els ciutadans els qui les exigíssim.
La corrupció "que no és d'ara, però que continua deteriorant la
imatge de la funció política" i el desgast d'algunes importants
institucions de l'Estat afegeixen peix en aquest brou. I augmenta
el nombre de ciutadans «indignats». Precisament, els grecs, tan
democràtics i mediterranis ells, tenien una paraula per definir la
desmesura insolent o violenta. Hibris, en deien, la qual pot
traduir-se més o manco per abús, qualsevol forma d'excés, que
provoca ultratge, dany o perjudici. És possible que una mena
d'hibris rabiosa s'hagi instal·lat en el cos social. Les
irregularitats administratives no aclarides, o consentides; multes
milionàries impagades; regularitzacions a posteriori de situacions
urbanístiques de dubtosíssima legalitat; desesperant manca
d'actuació en temes d'interès públic, problemes de seguretat,
inversions de rendibilitat dubtosa, tics antidemocràtics en l'equip
de govern, etc. (de cada esment podem concretar-ne exemples); tot
plegat, són les fúries erínies que fuetegen més els soferts
ciutadans que no la fèrria hegemonia política dels partits del
sistema, a desgrat de totes les seves crisis ara que ha sonat
l'hora de tancar les llistes tancades: les ombres que s'han aixecat
sobre la confecció de la llista del PSOE al Congrés dels Diputats;
no parlem del PP, on el cas Pizarro i Gallardón no són més que
puntes d'iceberg de baralles de cans; el marasme d'EU i el PCE a
València; les inclusions/exclusions que han dinamitat el Bloc
nacionalista i d'esquerres de Mallorca... Quanta misèria!
No sé trobar cap formació política que hagi estat coherent amb
el missatge de regeneració democràtica. Tenien la possibilitat de
modificar la llei electoral i no ho han fet ni en parlen. Per què
no lligar i personalitzar el diputat o la diputada amb el territori
on l'elegeixen? Açò no és tot el necessari, però, en el cas de
fer-se, representaria un progrés considerable. Amb llistes obertes,
les polèmiques sagnants que acabam de contemplar sobre qui va
davant i qui es situa en llocs de sortida decaurien. Fins i tot
mantenint llistes tancades però donant a l'elector la possibilitat
d'indicar-ne l'ordre de preferència, el sistema permetria que
l'elector manifestàs dins l'opció triada no sols els candidats que
prioritza per entrar al Parlament sinó també "cosa que encara és
més important- quins són els individus que han d'anar a la coa i
per tant són rebutjats.
Amb un sistema diferent, és possible que l'abstenció rebel i
conscient minvi. És que n'hi ha que no van a votar perquè no
suporten que a la llista els colin gent que no els interessa per
res. Altres no volen pagar el peatge que significa un cap de llista
que no els agrada. Per què a les Illes Balears el primer nom ha de
correspondre a una persona de Mallorca i el segon i el tercer se
l'han de quedar alternativament una menorquina i una eivissenca, o
viceversa? Quina casta de regla tàcita així ho imposa?
La realitat és que amb una bona llei electoral, almenys la
discussió més tost molt agra, que enverina els partits sobre
l'ordre que han d'ocupar els candidats "forma d'assegurar la
cadira", esdevindria estèril i quedaria determinada pels votants.
L'escriptor Xavier Roig anomena aquest increment en la qualitat de
la participació ciutadana en els processos electorals com «la
funció del ronyó»: identificar els bons i eliminar o desprendre's
de les impureses, o sigui d'aquells que no serveixen.
Però, en general, els partits polítics, com a principals
beneficiats d'aquests procediments, fent palesa la insolència dels
vicis que han adoptat com a propis de l'ofici de polític, es neguen
a canviar i continuen en el fons tan enrocats, que se'ls enfum de
perdre hams, escandalls, esques i la marvedra sencera. I, a més a
més, escalivant el peix. Trenta anys de democràcia haurien fet del
votant un sarg vell o el farien anar més viu que un covo
d'alatxa.
No hi ha força democràtica si no s'arriba a l'opinió pública. I
si, a més a més, resulta que coses molt importants per a la ciutat
solen passar desapercebudes, amb culpable oblit de la ciutadania,
que ni s'interessa ni participa més enllà dels propis afanys
particulars, ja tenim l'ou de la serp: aquesta hibris neix de la
impotència.
No obstant açò, val a dir que els hibristes o indignats, tenint
sovint la raó, amb la raó es queden, perquè la batalla política la
guanyen els altres amb les mitges veritats o amb les mentides, que
acaben imposant perquè dominen els llocs-mentiders, autèntiques
palanques de poder. D'aquí que si hom vol de veritat fer avançar
els propòsits democràtics, que no calli. Tant si es tracta de coses
molt importants o d'altres que es demostren com a tempestes dins un
got d'aigua, tot ha de quedar clar com l'aigua i ningú no hauria de
perdre s'aigua d'es granar. Ja ho diu bé el refranyer popular:
Aigua pura no té pecat. Amb aigua passada, molí no mol. Aigua de
bimbolla, a tothom assadolla...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.