Servidor no som cap especialista en la matèria però tenc la impressió que pel conreu de la novel·la ja no es confia ni en el sol poder de la imaginació ni en el mer exercici del barroquisme. Als novel·listes actuals, sembla que ja no els basta ni una cosa ni l'altra, ni la imaginació ni l'estil, ni tan sols una sàvia mescla d'ambdues. El barroquisme d'un Camilo José Cela o dels escriptors del boom de l'Amèrica Llatina ens ha arribat a enfitar. El mateix realisme màgic ha perdut la seva embranzida. El que pareix que darrerament s'ha posat de moda és la implicació de l'autor en la trama o l'argument de la novel·la, com en el cas de la ja extensa obra de Paul Auster "per posar un exemple" o l'aprofitament de les peripècies i personalitats de personatges reals, com si s'hagués constatat la necessitat d'incorporar a la narració novel·lística algun element de la realitat no literària que li doni una major consistència. El segon seria el cas de l'obra que volem comentar avui, La passió segons Renée Vivien, de Maria-Mercè Marçal (1952-1998), la primera edició de butxaca de la qual acaba de sortir al carrer aquest mes, en la col·lecció «labutxaca» del grup 62.

La desena de poemaris publicats a partir de Caus de llunes, incloent els que ho han estat pòstumament, fan que puguem considerar-la una de les veus femenines més destacades del darrer terç del segle XX, i això no sols com a poeta, ja que també va dur a bon port una tasca prou eficaç i continuada com a teòrica i activista del feminisme, conferenciant i assagista (aquests textos es van publicar també pòstumament amb el títol de Sota el signe del drac, el 2004).

La passió segons Renée Vivien, l'única novel·la que va escriure, és el fruit d'una llarga dedicació de deu anys i està inspirada en la vida i l'obra d'aquesta poeta d'expressió francesa, el nom real de la qual era Pauline Mary Tarn, nada a Londres en el si d'una família acabalada, de pare britànic i mare nord-americana. El seu pare va morir molt jove i ella no se va entendre mai amb la seva mare. Quan va rebre la seva herència als 21 anys va instal·lar-se definitivament a París, on la seva condició de lesbiana va esser ben aviat tan notòria com la qualitat dels seus versos, formalment molt elaborats, i el caràcter dissipat dels seus costums, ja que els seus recursos li permetien qualsevol capritx. Aquests li permeteren viatjar per tot el món, formant parella primer amb l'escriptora i hereva nord-americana Natalie Clifford Berney i després, per un període de temps més llarg, amb la baronessa Hélène de Zuylen, de la família Rotschild. Va morir en estranyes circumstàncies, als 32 anys, i va deixar una obra poètica prou considerable, com la més eminent seguidora de Safo fins a la data.

Malgrat que la novel·la de Maria-Mercè Marçal estigui bastida sobre uns fets i uns personatges ben reals, cal precisar que no es tracta de cap biografia novel·lada: el lector no entra en la història d'una manera lineal i ordenada sinó mitjançant una pluralitat de testimonis diversos de personatges que la recorden o que s'interessen per la seva obra, amb constants salts temporals. Mitjançant un llenguatge molt ric i una prosa treballadíssima, Maria-Mercè Marçal aconsegueix donar al lector una visió múltiple i complexa, «fins i tot a voltes contradictòria» del seu personatge principal i de l'entorn d'aquest. Els trenta textos que constitueixen pròpiament la novel·la, estan acoblats molt bé per l'autora, que es permet batejar-los des d'una certa distància, amb títols tan irònics com «Plora per mi, que per tu ploro», digué, en estat de gràcia un poeta eximi. La narradora es limita, humilment, a subratllar l'ocasional justesa de la intuïció poètica. Però que també és capaç d'implicar-se, amb una Monòdia final, que ens diu que «és un collage en sentit estricte, compost íntegrament a partir de versos esparsos de la protagonista, a la qual pertany el següent fragment: «He vist massa oceans, he vist massa països, la mirada s'apaga en els meus ulls enlluernats. El meu esguard fou més fresc que la lluna del nord, d'un verd fred i velat com el de les mars angleses. Vaig aprendre el gust, l'olor, el desig de la mort, la fugida, l'exili gris en els grisos espadats». En definitiva, una novel·la que mereix que un es tregui el barret.