Abans d'ahir, a Barcelona, l'expresident Pasqual Maragall va presentar un documental biogràfic sobre el polític català Jordi Solé Tura, que ha dirigit el seu propi fill, Albert Solé. Es dóna la circumstància que els dos veterans polítics estan afectats per la mateixa malaltia, la síndrome d'Alzheimer, tot i que en fases molt distintes. Maragall encara està capacitat per fer intervencions tan interessants i ben trenades com la que va protagonitzar en aquest acte, i una vegada més ha aprofitat per fer broma sobre la seva afecció: «A un dels pares de la constitució espanyola, com és en Jordi Solé Tura, i a un dels pares de l'estatut de Catalunya, jo mateix, ens ha agafat la mateixa cosa».
Més enllà de les ocurrències i les ironies, la notícia m'ha dut a pensar "a repensar, a tornar a donar voltes", sobre una altra mena de desmemòria que, a diferència de l'alzheimer, no és una malaltia individual, però ja em direu si no és una dolència social de bon de veres, gairebé un problema de salut pública: la pèrdua de memòria col·lectiva, el deteriorament progressiu dels records compartits fins tot just ahir. Maragall expressava el seu convenciment que els científics aviat trobaran una medicina eficaç per combatre l'alzheimer, però em fa la impressió que la recuperació de la memòria col·lectiva ho té més cru. Més aviat sembla que com més ens endinsam en la societat tecnificada i irònicament batiada com «de la informació», més difícil és garantir la retenció d'un patrimoni compartit per una comunitat. De fet, la sobreabundància d'informació sovint sembla actuar damunt el cos social amb els efectes d'una anestèsia.
I quan parl de desmemòria col·lectiva i històrica, no pretenc incidir especialment en la relacionada amb el període «de moda», amb la certament necessària recuperació de la memòria de les víctimes de la guerra civil i el franquisme, i encara pens menys en les arrels històriques que donen això, arrels al nostre poble. Em referesc a tot això, naturalment, però també, i molt més, a períodes i a circumstàncies molt més recents, d'ahir mateix. En relació al cas que motiva aquestes reflexions, per exemple, podríem fer una pregunta a qualsevol menor de vint anys, àdhuc de trenta: saps qui és Jordi Solé Tura? Quans sabrien dir-ne res, ni que fos una mínima dada d'identificació?
La memòria col·lectiva és el que construeix la cultura, i cultura, va dir no sé qui, és allò que ens queda quan ho hem oblidat tot. Està clar que del passat no ho podem retenir tot "no ho hem de retenir tot!", i que en el procés de construcció de la cultura hi té un lloc important, precisament, l'oblit. El pòsit que en quedi, allò que ni l'oblit pot esborrar, és el que donarà sentit a un col·lectiu, allò que farà que un grup humà se senti alguna cosa més que una suma d'individus que trepitgen un mateix territori. Però perquè això s'esdevengui, l'oblit no pot ser absolut. El problema no és oblidar. El drama és que no estam fent una cosa bàsica: decidir quines coses, per poques que siguin, no volem deixar esvair en el no res de l'oblit total.
Precisament un malalt d'alzheimer, a mesura que no pot escollir què vol retenir i què vol oblidar, ho va perdent tot "qui ha estat, què ha fet, en quin món ha viscut", fins al punt de perdre del tot els lligams espirituals que el lliguen al món. Què ens quedarà a la societat si patim aquesta mena d'alzheimer col·lectiu? Incapaços de recordar, esdevindrem incapaços d'aprendre, i aquesta perspectiva, perdonau-me la conclusió pessimista, dibuixa un futur d'una fragilitat insondable i, francament, indesitjable.
