Voldria estar Magris, però després de les festes estic Gordimer, parlen un proveïdor i un llibreter, en això del menjar ens haurem de posar en pla Auster i deixar per sempre d'estar Grass. Començar a pelar la ceba, no s'ha d'acabar Rodoreda, que fa progre. Encara hi som a temps de menjar Fonalleras, res de Seguí, noi del Sucre. Sebald al Bosch caminant a peu Pla Les hores. Dalí, Dalí... i Bosch de la Trinxeria i Fages de Climent. Pi de Cabanyes, solitud de Víctor Català.
Diuen: «res de Carner!» caminar Pous i Pagès, «res de R. Turró» caminar pel Pedrolo o lo somni d'anar al Metge. Com un Rusiñol, Puig i Ferreter, Salvat-Papasseit, caminar, caminar fins a Soldevila, Bonet i Torres, caminar Vilanova per la Sagarra tot passant pel Vinyoli, arribant a Prat de la Riba i Moll.
Sarsa Nedas, Aigua avall...
Així ens trobam, cada cop coses més estranyes i absurdes passen
aquí dintre, és precisament aquest, un dels atractius. Mentre
col·locam al mostrador les portades, combinant els títols perquè
des de fora es pugui seguir l'argument del dia, l'estat del món,
una subtil aproximació a la temperatura, al calentament del mal
rotllo global del planeta i mentre anam ubicant les novetats,
segueixen passant coses estranyes i no solament als nostres caps.
Arriba sobtadament un altre proveïdor i davant la parrafada del
llibreter, també contesta i diu la seva: «ola ñeta, en aquesta Vall
corba estàs molt Herralde... Lara La!» I així, però al final
d'aquest curiós intercanvi no arriben a cap acord, car tot són
improvisats i temeraris canvis. Ara un vent, ara un altre, i així
el rumb es va desfent. Coherència? No, ho sento, s'ha exhaurit, no
la tindrem fins que la tornin a reeditar...
Tanta sort que en aquest moment la sra. Ics ens bestreu de tasca tan dura, tres quarts de dues, pregunta: «tenen el llibre 'La importància del silenci'?» ,però en el moment que el llibreter intenta donar una resposta comprovant les existències a la pantalla i ja començant a articular quelcom, la companya que s'ocupa de la neteja i que només ve un cop a la setmana i que entre les hores que s'hi passa, només dedica uns quartets a l'aspirador, aliena a tot, decideix just en aquell just moment pitjar la tecla que diu ON. La sorollosa resposta fa que el llibreter aboqui eixorques paraules a l'aire, gesticulant inútilment enmig d'un aire embogit. La senyora Ics, topant amb aquesta cruel i imprevisible resposta, reacciona amb la lògica estupefacció que es mereix el moment. Més tard, quan resignada marxa, ho fa mirant arreu com cercant resposta. Fora, just al davant de l'església, hi ha una espontània retenció i els conductors embogits fan sonar la seva queixa; a més a més, mentre s'allunya, el seu mòbil la reclama amb una cançó que no s'adiu gens amb el títol que no li hem pogut servir. La companya A. Mira el llibreter, car no entén de què putes riu, aquest li conta el pas. Quants més minuts passen i més lluny es va fent la sra. en qüestió, més creix el soroll en aquella direcció, els petards es senten cada cop més forts i més a prop (m'imagino que en la mesura que avança), les xeremies, els passacarrers... tot per adonar-nos que ja hi tornam a ser un any més.
El següent client demana un diccionari de sants, un que tenim al mostrador; el servim i, així, un títol rere l' altre, es van configurant les hores. Qui dia passa any empeny.
