Finida la legislatura, Rodríguez Zapatero n'ha fet un balanç inacceptable per a la dreta i matisable des de qualsevol punt de vista. Les coses han anat millor del que molts esperaven i no tan bé com va parèixer al principi que anirien. Gestos com la retirada de tropes espanyoles de l'Iraq tenien uns efectes reivindicatius per a la gent, la immensa majoria de les persones que no tenien cap dubte entorn dels motius reals de la guerra i dels interessos que s'hi jugava el propi Aznar: ha estat significativament compensat per algunes corporacions identificades amb les tendències polítiques més reaccionàries, més extremistes. La tornada dels soldats de l'exèrcit espanyol, però, va anar seguida de tot un enfilall d'actes de servilisme envers les autoritats dels EUA, a la caça i captura d'unes paraules de reconciliació per part de Bush. Aquella actitud va ser especialment humiliant per a milions de ciutadans, que veien erosionada la dignitat amb què havia actuat el govern. Aquesta seqüència presentaria, a la fi, una capacitat simbòlica suficient per explicar una bona part de l'acció de govern de Zapatero. El talante va anar derivant de cap a la indecisió, de cap a l'esbós de projectes dubitatius. Decisions d'un pes extraordinàriament positiu com la llei de matrimonis homosexuals es veien enterbolides per una resposta insuficient a la continuada lluita inquisitorial de la jerarquia catòlica. Les passes de cap a la pau al País Basc es varen veure molt condicionades per la brutal campanya del PP, que aconseguiren atemorir el govern. Zapatero havia de defensar l'Estatut de Catalunya que arribàs aprovat pel Parlament català. Va eludir la el compromís. En moments decisius, en què l'executiu hauria d'haver denunciat enèrgicament el concordat amb el Vaticà, tot ha quedat en algunes declaracions de vaporosa censura a la Conferència episcopal. L'intent de pilotar un projecte a nivell internacional, la dita Aliança de Civilitzacions, no acaba d'anar enlloc, perquè no s'han cercat les complicitats adequades ni s'hi ha esmerçat la força i la tenacitat que requereixen aquestes propostes. El zapaterisme s'ha definit durant aquesta legislatura com una tàctica de mitges tintes, i per això mateix a les darreries ofereix una imatge d'indeterminació amb un cert perfum de desengany. Només faltava que el futur ens hi fos representat per Carme Chacón. El projecte socialista tan sols pot ser salvat per Acebes, Zaplana, Martínez Pujalte i Aznar/Rajoy; amb l'ajuda provincial de Maria Salom i de l'hiperactiu Joan Fageda.