La circular informativa corresponent al mes de desembre passat, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), dóna part i comenta un assumpte que ja feia molt de temps que em circuïa l'enteniment. No em cabia dins el cap que un ajuntament, una entitat cultural, promogués, convoqués un premi literari més o manco ben dotat, però que entre les clàusules de les bases del concurs s'especifiqués que: «la quantia a percebre per l'obtenció del guardó es converteix en avançament dels drets d'autor», i afegeixen: «de manera que, a la pràctica, a qui se premia és a l'editorial que es fa càrrec de l'edició i no pas, com seria d'esperar, a l'autor o autora». D'aquesta manera, ben cara alta i qui no vulgui pols que fugi de l'era, el premi deixa de ser «la retribució extraordinària, sense condicionants, que mereix una obra per haver estat considerada la millor pel jurat que ha estat designat per dirimir el concurs».
Aclareixen que, aquest fet tan generalitzat els últims anys, s'entén que tengui la seva perfecta justificació quan el premi literari en qüestió és convocat per una editorial, o sigui, un negoci privat, un persona o grup de persones que és enmig del comerç del llibre, li toca ballar, i com que exposa els seus doblers intenta fer-los retre. Abunden: «Resulta força més discutible en el cas d'aquells premis convocats per administracions públiques o entitats sense afany de lucre, ja que això només beneficia l'editorial que treu al mercat l'obra premiada. I és totalment inexplicable quan les administracions o entitats financen, a més, de manera total o parcial, l'edició, mentre que gairebé mai no perceben cap liquidació de drets per part de l'editorial. Ras i curt, aquests drets no van a l'autor, tampoc retornen a l'entitat o administració que ha pagat el premi i, per tant, passen a engruixir el negoci de l'editorial».
Què passa al final de la història? Que l'editorial no signa cap contracte amb l'autor, i si ho arriba a fer qualque pic com a fruita de cap de brot, en ni un sol cas és objecte de seguiment ni liquidacions periòdiques, aquell «a compte de», es transforma en un tot fa tot, besa-ho, bots a la lluna, i si no et va bé així, mira de posar-hi oli.
Per tot plegat i davant l'evident cas de la disfunció, la directiva de l'AELC, la germandat dels escriptors/es en llengua catalana, ens avisa que, a partir d'ara mateix deixarà d'informar-nos d'aquest tipus de convocatòries amb «pràctiques viciades», com diuen ells, i endemés «es reserva el dret d'avisar els seus membres dels perills que els comportaria participar en segons quines convocatòries». Ho trob de primera. Aplaudesc la iniciativa. Endavant i mercès per la feina ben feta, directius, amics meus.
De tota manera, envoltant el tema i aprofitant que a l'hivern hi sol fer fred, d'editors nostrats, mallorquins vull dir, se'n podria parlar i no acabar i no sempre bé, com s'exposà de forma breu però clara a una taula redona que, per commemorar els primers 30 anys d'AELC, es féu al CaixaForum el passat mes de novembre, amb la col·laboració d'Antoni Serra, Antònia Vicenç, Ponç Pons, el nou vicepresident per les illes Miquel Bezares, i el moderador Bernat Joan. Ja n'hi ha ja per aquí de bons, seriosos, cavallers del negoci editorial, clar que sí, i tots els coneixem tan bé i pinzellat que no ve d'aquí anomenar-los. Però també n'existeix una tropa que semblen tenir una al·lèrgia reconsagrada als contractes d'edició. Antònia Vicenç contà a rotlo l'anècdota de la seva conversa amb un d'aquests que es diuen editors i no arriben ni a manxaires d'orgue, quan un dia li recriminà que no feia contractes així com toca als autors, i s'aprofitava de la «publiquera» d'alguns en benefici propi exclusivament, li respongué: «no hi ha conductors de cotxe que no tenen carnet i van per la carretera i no passa res...? Idò...!» I quedà ben a pler i més fresc que una cama-roja, la criatura. Quan acabà l'acte, li vaig dir sols dos noms a l'amiga Antònia, i em confessà que li havia endevinat de ple el personatge. Quin món de misèria, eh?
