El president del Govern es mostrà ahir eufòric a l'acte en el qual donà formalment per tancada la legislatura i de convocatòria dels comicis del 9 de març. Zapatero es mostrà «més motivat que mai» i anuncià els pròxims quatre anys com a «decisius» en política social. És lògic aquest optimisme desfermat de ZP, que s'aferra al bon funcionament global de l'economia, dirigida per Pedro Solbes, per anunciar que l'Estat espanyol està per sobre d'Itàlia en renda per càpita i que d'aquí a pocs anys pot superar França. Però aquests èxits inqüetionables no amaguen el fet que ha estat impossible solucionar el problema del terrorisme a Euskadi, tot i els grans esforços que s'han desenvolupat des de la Moncloa. Així, continua l'estigma dels successius governs democràtics espanyols des de la transició fins ara. El 1981 Adolfo Suárez deixà el poder després d'una brutal ofensiva terrorista d'ETA. El 1996 Felipe González perdé les eleccions enbolcallat en l'escàndol dels GAL (contraterrorisme d'Estat antiETA) i el 2004 Aznar deixà el poder culpant ETA de la matança de Madrid de l'11-M. Ahir, en dissoldre les Corts, Zapatero es tornà a referir a ETA i reconegué que havia mantingut contactes amb aquesta organització «a instàncies internacionals». Tot i així, dóna la via del diàleg per trencada i amb aquest bagatge, benestar econòmic a tot l'Estat i impossibilitat de resoldre el problema basc, es presenta al judici de les urnes. És cert que al llarg dels anys de democràcia les coses han canviat molt al País Basc. L'actual conjuntura, tot i que s'han produït alguns terribles casos de violència, res té a veure amb els desastres dels anys vuitanta. Poc s'albira la pau. Però, dècades després, l'afer basc no està resolt.