No tenc cap raó per escriure aquesta carta i això que voldria comunicar no són idees, sinó sentiments. Dia 10 d'aquest mes: capvespre d'hivern, cel de plom, oratge fred, la humitat que exhala la terra puja pels ossos i cou, els arbres es preparen per a brostar flor de gener. Dos dels tres col·lectius humans capaços d'interpretar el significat d'aquestes senyes, els capellans que portam al dia els registres parroquials d'exèquies i els vells que mai no s'obliden de consultar les esqueles als diaris, som en perill d'extinció; l'altre, els metges de poble, ja fa temps que ha desaparegut d'aquestes contrades.
Arrib a Andratx, el que queda del meu poble. El Passeig, altrament dit la Carretera, o també Avenida Juan Carlos I, ja fa temps que costa de ser distingit de qualsevol carrer de certes barriades de Ciutat. Les cases bones d'antany hi són substituïdes per uns edificis de pisos tan extraordinàriament lletjos que no deixen consol al bon gust. Em torn a preguntar si la història, l'estètica i l'ètica ja no figuren en els plans d'estudis de les escoles d'arquitectura. És pregunta retòrica, ja ho sé. Avui tampoc no n'esper la resposta.
Un senegalès amb armilla reflectora m'obliga a aturar-me i em dóna temps per a mirar. A la dreta, una excavadora acaba d'esbucar la façana de Cas metge de sa Font, encara n'hi falta un tros. A l'esquerra, nou o deu homes drets, aturats, bocabadats, esmaperduts, contemplen l'espectacle macabre. Els conec a tots. Freguen la setantena. El posat dels seus cossos és l'expressió de la impotència, les seves cares, imatge viva de la tristor. Reconec l'emoció que em pervé. No es diu ràbia, ni angoixa. El nom que li escau és desolació: enmig d'aquells homes hi ha mon pare...!
Era una casa gran, de senyors de poble. La façana era austera (n'hi ha de millors) adornada amb alguns detalls modernistes, tan delicats i tan fràgils que per a carregar-se'ls no calia, certament, cap excavadora. Però era, sobretot, una casa plena de records. Hi va viure i passar consulta molts anys algú que, una per una, s'anà guanyant totes les lletres que formen el títol d'home bo i cabal, i el dret d'escriure'l en el cor de diverses generacions d'andritxols. Hi entràvem malalts i en sortíem curats, a vegades, però sempre tranquils, serens, confortats.
Després de la destrucció d'edificis tan emblemàtics com ara el Teatre argentí o l'Escola graduada, no perdre ni un minut més a tractar de combatre amb raons coses que simplement no tenen sentit, ofenen la intel·ligència i fereixen la sensibilitat de qualsevol que meresqui el nom de persona.
Segur que aquest nou estrall de la pesta del nostre temps, d'aquesta mena d'alzhèimer col·lectiu, que devora la memòria del nostre poble, disposa, com sempre, de tots els informes tècnics i jurídics favorables i té en regla tots els permisos necessaris. És evident que el sistema institucional i legal no és capaç de preservar el nostre patrimoni cultural, víctima, tant o més que no el natural de la febre d'or constructora. Amb la diferència agreujant que el paisatge pot ser restaurat, però un edifici històric mai no serà reconstruït.
Antoni Pujol Bosch. Andratx.
