No tenc cap raó per escriure aquesta carta i això que voldria
comunicar no són idees, sinó sentiments. Dia 10 d'aquest mes:
capvespre d'hivern, cel de plom, oratge fred, la humitat que exhala
la terra puja pels ossos i cou, els arbres es preparen per a
brostar flor de gener. Dos dels tres col·lectius humans capaços
d'interpretar el significat d'aquestes senyes, els capellans que
portam al dia els registres parroquials d'exèquies i els vells que
mai no s'obliden de consultar les esqueles als diaris, som en
perill d'extinció; l'altre, els metges de poble, ja fa temps que ha
desaparegut d'aquestes contrades.
Arrib a Andratx, el que queda del meu poble. El Passeig,
altrament dit la Carretera, o també Avenida Juan Carlos I, ja fa
temps que costa de ser distingit de qualsevol carrer de certes
barriades de Ciutat. Les cases bones d'antany hi són substituïdes
per uns edificis de pisos tan extraordinàriament lletjos que no
deixen consol al bon gust. Em torn a preguntar si la història,
l'estètica i l'ètica ja no figuren en els plans d'estudis de les
escoles d'arquitectura. És pregunta retòrica, ja ho sé. Avui tampoc
no n'esper la resposta.
Un senegalès amb armilla reflectora m'obliga a aturar-me i em
dóna temps per a mirar. A la dreta, una excavadora acaba d'esbucar
la façana de Cas metge de sa Font, encara n'hi falta un tros. A
l'esquerra, nou o deu homes drets, aturats, bocabadats,
esmaperduts, contemplen l'espectacle macabre. Els conec a tots.
Freguen la setantena. El posat dels seus cossos és l'expressió de
la impotència, les seves cares, imatge viva de la tristor. Reconec
l'emoció que em pervé. No es diu ràbia, ni angoixa. El nom que li
escau és desolació: enmig d'aquells homes hi ha mon pare...!
Era una casa gran, de senyors de poble. La façana era austera
(n'hi ha de millors) adornada amb alguns detalls modernistes, tan
delicats i tan fràgils que per a carregar-se'ls no calia,
certament, cap excavadora. Però era, sobretot, una casa plena de
records. Hi va viure i passar consulta molts anys algú que, una per
una, s'anà guanyant totes les lletres que formen el títol d'home bo
i cabal, i el dret d'escriure'l en el cor de diverses generacions
d'andritxols. Hi entràvem malalts i en sortíem curats, a vegades,
però sempre tranquils, serens, confortats.
Després de la destrucció d'edificis tan emblemàtics com ara el
Teatre argentí o l'Escola graduada, no perdre ni un minut més a
tractar de combatre amb raons coses que simplement no tenen sentit,
ofenen la intel·ligència i fereixen la sensibilitat de qualsevol
que meresqui el nom de persona.
Segur que aquest nou estrall de la pesta del nostre temps,
d'aquesta mena d'alzhèimer col·lectiu, que devora la memòria del
nostre poble, disposa, com sempre, de tots els informes tècnics i
jurídics favorables i té en regla tots els permisos necessaris. És
evident que el sistema institucional i legal no és capaç de
preservar el nostre patrimoni cultural, víctima, tant o més que no
el natural de la febre d'or constructora. Amb la diferència
agreujant que el paisatge pot ser restaurat, però un edifici
històric mai no serà reconstruït.
Antoni Pujol Bosch. Andratx.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.