Els gallecs som persones tranquil·les i pacífiques que encara confonem els colors verd i blau, diuen que per influències antropològiques dels celtes; jo crec que és per no discutir. Hi ha, però, una dita que potser ens defineix una mica, també: «Amiguiños? sí, pero a vaquiña polo que vale!». Altrament dit, jo no em ficaré amb tu i et deixaré viure tranquil, però no em toquis els dallonses i paga'm el preu de la vaca, carallo! (Perdonau aquesta introducció, que ve arran d'un desagradable incident que m'ha ocorregut avui matí).

Carrer de Sant Miquel, gener, rebaixes, una botiga d'aquestes que en diuen «jove», amb música estrident i rètols de rebaixes en totes les llengües conegudes, fins i tot amb altres alfabets que el llatí, com ara el ciríl·lic. Caram, em dic, la mundialització, el veïnatge universal i tot plegat. El consumisme multicolor i multilingüe, ara sabré com es diu rebaixes fins i tot... en arameu.

Malgrat que la música grinyola, per una estranya pirueta dels astròcits, em ve al cap el temps en què allà mateix hi havia Radio Borne, on jo acostumava a fer un cafè a mitjan matí amb els companys de feina, un cafè que aleshores costava 30 pessetes; i decidesc d'entrar-hi.

Em crida l'atenció una brusa de color rosa fúcsia, molt barata, i em dirigesc a la dependenta, amb la qual mantenc el diàleg que segueix:

-En teniu cap d'un altre color?
-No la entiendo.
-D'un altre color? (Aquí ja sense verb, a veure si és més intel·ligible).
-No la entiendo.
-Altre color? (Ni verb, ni determinants, ni preposicions...),
-No la entiendo.
-Another colour? [Amb ortoèpia d'Oxford]
-Sí, naranja, allí.
Me la mir a punt de botar-li a la jugular, alhora que mir la brusa. I el cas és que la brusa..., ai las, no solament m'agrada, sinó que està molt bé de preu; així que, sense més lexemes ni morfemes a afegir-hi, me'n vaig a la caixa a pagar-la, amb la intenció a la vegada de presentar una reclamació per escrit i no de paraula, que fa més fi.

Mentre faig cua, veig dos rètols que ofereixen el full de reclamacions en castellà i en anglès. Com que som jo de poques cridòries, deman el full de reclamacions per deixar-hi constància... en català.

La caixera s'atura, crida per telèfon i em diu que esperi. Jo esper, amb ataràxia, per bé que per dedins se m'enduen tots els dimonis. Li deman: Què passa? I com que no ha vist ni l'accent greu ni les dues esses, m'entén i em diu.

-Tengo que esperar que venga la encargada.
I amb això que arriba l'encarregada i es produeix el segon diàleg que us reproduesc.
-¿Qué quiere?
-Si li dic què vull en català, tanmateix vostè no m'entendrà, val més que ho escrigui.
-Pero ¿qué ha pasado? Yo no entiendo el mallorquín, 'esto es España! -Vostè em doni el full, que jo ja hi aniré escrivint.
-Si usted viene a mi pueblo allá todo el mundo habla español.
-Deixi'm escriure, que ja acab.
-Esto es España, aquí se habla español.
-¿Me lo puede poner aquí, por escrito? (li dic jo, demostrant fefaentment que també domín la llengua del seu poble).
-Yo no tengo por qué escribirle nada.
-¿No me lo quiere poner por escrito, eso que me está diciendo?
-Le digo que esto es España y que aquí se habla español, pero no tengo por qué escribirlo.
I he sortit de la botiga, a la qual, per descomptat no entraré pus, era més divertit Radio Borne, amb el meu full de reclamacions i el meu domini de llengües, més digna i més glamurosa que les dependentes de les botigues de roba jove que mai no visit.

A vaquiña, tanmateix, la pagaran al preu que toca, de manera que sense despentinar-me ni un cabell, deix notícia del fet als mitjans de comunicació i als organismes oficials que hi tenen alguna cosa a dir o a fer. Ah, i també ho he comunicat a la central de l'empresa a Madrid, servei d'atenció al client, on també n'han pres nota i m'han dit que em contestaran.

Àngels Estévez. Filòloga. Palma.