Una feta més o menys anecdòtica

Com que hi havien deixat un telèfon de contacte, el vaig marcar de seguida. Em contestà un senyor que em digué que era el Tinent Coronell Antonio Ortiz, secretari directe del Comandant General de les Illes Balears don José Emilio Roldan. Quan m'hagué explicat de què es tractava, que eren uns dies de convivència amb ells amb totes les conseqüències i circumstàncies, maniobres, marxes, dormir en tendes de campanya..., fer de soldat amb els soldats, li vaig comentar que no, que molt agraït, però que l'edat i el meu actual dubtós estat de salut, règim alimentari i sofronys diversos, no m'ho permetien. Però que de tota manera moltes mercès per la invitació. I a propòsit, senyor Ortiz, a compte de què la personalització de la convidada en qüestió? I m'ho digué. «Que usted está muy equivocado referente al estamento militar» i volien oferir-me arguments per a poder canviar d'opinió.

Passa que tots els anys, quan la primavera comença a ensenyorir-se, com les oronelles, tot un eixam de garruts artillers que l'any 1964 férem plegats la instrucció al Campamento General Asensio, després CIR 14, els que quedam que encara ho podem contar, ens reunim a mantells, un any aquí, l'altre allà deçà, amb les dones respectives els que en tenen, fem una bauxa ben feta i tornam a tenir vint anys dins la còrpora. Unes eixides magnífiques. En una d'aquestes, no sé si l'any passat o l'altre, tot d'una després de la diada en qüestió vaig escriure un article comentant la feta, i com cada any, repetí idèntica experiència personal, el mateix íntim sentiment: que l'única cosa positiva de la meva «mili» era la coneixença i l'amistat de tots i cada un del companys presents al dinar anual, de tants diferents pobles i sediments socials; allò era valuosíssim, impagable; perquè pel demés, res de res, mesos tudats miserablement. Amb l'afegitó que sols hi vaig aprendre vicis. Fins i tot a robar m'ensenyaren, record que hi vaig enflocar, a l'article. I vaig escriure amb pèls i senyals els viatges de material de construcció, sacs de ciment, rajoles, picadís, propietat de la caserna d'Inca que en Biel Crespí i Cantallops de sa Pobla i jo, carro i mula, dia sí i l'altre també transportàvem al xalet en construcció d'un dels «mandos». Dels sacs de «xuscos» que tots els dies arribaven a l'estació del tren però mai al seu destí final que era el quarter General Luque, (on un 70 o 80% dels soldats eren inquers i rebaixats de «ranxo») sinó a un cafè-restaurant de just su-allà, «Can Remendón», on ni un sol suboficial per remei hi pagava mai consumició de cap classe. Ni una. I hi agafaven unes moixes com a panteres. Aquest era l'escarràs que semblava que havíem de guarir.

El senyor Ortiz resultà ser un home de comunicació molt explícita, transparent com tel de ceba, i quedàrem per tal dia a tal hora prendre qualque cosa al Palau de l'Almudaina, que és on tenen el cap i casal. Hi vaig comparèixer, ens coneguérem, i he de dir perquè és una veritat que vessa la mesura, que tant el Comandant General, don José Emilio, com el senyor Ortiz, el seu secretari, es desferen en amabilitat i gentilesa. Prenguérem els tallats al despatx gran («éste fué el aposento de la Reina Isabel II», i jo: ah, punyeta, tot cavil·lant en els germans Bécquer, la quantitat de coses que podrien haver passat dins l'àmbit en qüestió, les llegendes sexuals d'aquella reialesa; vostès, els que alguna cosa han llegit de dona Bel Dos, ja m'entenen), els vaig reconèixer i manifestar expressament que comprenia clar i net que els militar actuals no podien ser ni actuar així com ho feien el 1964 dels meus mals records, i que allà em tenien pel que volguessin manar, que disposassin. L'oferiment va ser mutu i sincer, i ens acomiadàrem amb la caliditat i acollença escaients i potser una mica més per part seva. Quan caminava cap a la parada de l'autobús se'm deixondí la sensació que havia conegut dos cavallers d'alçada, d'una categoria humana ja quasi extraviada pels viaranys de les burocràcies complicades aposta, els patracols, les mal enteses obediències degudes...