En els prolegòmens dels concerts, sempre m'ha agradat veure i escoltar els músics mentre afinen els instruments. És un moment que trob emocionant i tot, perquè és com si tenguessis accés a la intimitat de l'orquestra: et sents com un voyeur. Tots tenim aquesta vocació, per més que no la proclamem. El ritual de l'afinament forma, per a servidor, part de l'ampla cerimònia del concert. L'orquestra t'assenyala com a còmplice. Són uns moments en què creix l'excitació, uns moments expectants. Després, veurem què passa. Hi ha una partitura, això ho sabem. I esperam que tots els músics sàpiguen llegir-la segons la intenció del director. Bé, de vegades passen coses estranyes. Un grup de solistes de l'antiga Orquestra Simfònica de Barcelona va fer una tournée europea a darreries dels seixantes del segle passat amb obres d'alguns joveníssims compositors catalans que tenien Shönberg per una patum. En arribar a Amsterdam s'adonaren que no duien la partitura d'un dels compositors, però no va sonar cap alarma. Tant a Amsterdam com a la resta de ciutats on actuaren, la peça sense partitura fou la més celebrada. O bé tot era molt desbaratat, o bé els músics hi posaven tant d'ells mateixos per suplir la manca de partitura, és el cas que el compositor en qüestió assolí una tal notorietat en els cercles de la música contemporània, que des d'aleshores no deixà de ser convidat estrella en tota mena de festivals i simpòsiums. També va ser afavorit amb molts d'encàrrecs, i a hores d'ara ja té un lloc en la història de la música contemporània, a l'espera que li sigui convalidat o no per la història de la música. Aquests dies hem assistit a una difícil sessió d'afinament polític a càrrec de les formacions més o menys nacionalistes. Encara és prest per fer auguris, però és segur que falten moltes hores d'assaig, durant les quals els músics hauran de decidir si han de tocar una simfonia o un concert per a piano (o violí, o violoncel, o...) i orquestra. Només saben que hi haurà un dia de març en què poden ser aclamats o poden fracassar. Ho tenen tot per a aconseguir un triomf clamorós, però només si cadascú treu el major rendiment possible del seu instrument en funció del conjunt. També existeixen moltes possibilitats de desafinament, els músics no es coneixen entre ells, o, pitjor, es coneixen massa. De tota manera, a la gent que miram aquestes coses amb un interès cert ens agradaria tenir la seguretat que hi ha partitura. No tan sols quatre idees generals sobre el programa del concert, o uns esbossos, o unes directrius més o menys encertades. El concert no ha d'anar a càrrec d'alguns solistes experimentats, sinó d'una simfònica: no hi ha lloc per a la improvisació, la partitura és inexcusable.