Una de les reformes constitu-cionals de més urgència és la que fa referència al Senat. Des de la seva formulació inicial en la Constitució de 1978 que es va veient la seva inviabilitat com a càmera realment democràtica. Al costat del Congrés dels diputats, caldria d'una vegada tenir un fòrum de discussió territorial, on els senadors s'unissin per afinitats locals en lloc de per connexions ideològiques; això seria com donar un punt de realisme indispensable a l'acció política, ja que exigiria a les forces anar més enllà dels interessos de partit i de l'ofuscació inherent a les doctrines per dotar de pes 'efectiu' les diverses opcions que es poguessin barallar. La Constitució espanyola, però, no va saber dotar en el seu moment el Senat d'una capacitat veritablement decisòria, i ha acabat convertida en una càmera de segona lectura, on es fan esmenes que fàcilment poden ser superades pel Congrés dels Diputats en l'aprovació de les lleis. El Senat s'han convertit, a causa de la superfluïtat de la institució, en una mena de llimbs on van a parar els polítics al final de la seva carrera, o allà on són pagats amb un càrrec molts de favors, un cop s'ha finit una llarga tasca de partit. Ser senador és ser l'aristòcrata de la inoperància política, és tocar molt còmodament la inutilitat. És per això que un dels passos més decisius que es poden donar per avançar en la vida democràtica passa, entre altres coses, per la reestructuració de les funcions senatorials. Un dels punts forts de la propera legislatura hauria de ser, en el pla electoral del partit que aconsegueixi el poder del Govern de Madrid, aquesta millora, quan sembla, a més, que les claus de la governabilitat estaran en forces d'origen català, siguin quines siguin: tindran el complicat però decisiu paper del 'partit frontissa'; tal vegada ocupin algun lloc dins l'executiu: qui sap si un dels més ministeris més determinants. Sigui com sigui, la reforma del Senat hauria de ser un punt obligatori en qualsevol partit que vulgui aprofundir en l'operativitat democràtica.