D'Ors era un entusiasta de la ciutat. La ciutat era clàssica i permanentment moderna, des de l'Atenes de Pèricles, fins a les urbs contemporànies, París, Londres, Berlín, o la Barcelona que ell volia. El ciutadà era el model, no era un mer ésser contemplatiu, el flanneur de Baudelaire, sinó un molt actiu participant en la vida urbana, un practicant de la urbanitat, en el sentit més ample i alhora més concret. Quan parla de l'incendi de San Francisco, admira l'energia d'aquells californians que, immediatament després de la catàstrofe, es varen conjurar per reconstruir la ciutat, fins i tot a millorar la que el foc havia esbucat. Si s'em permet l'avinentesa, no era D'Ors un ploramiques sentimental i ciclotímic com podrien semblar alguns amics (esper que continuïn essent-ho) polítics que em renyen públicament i apassionadament perquè dic que San Francisco s'ha cremat i que cal reconstruir-la. El que D'Ors admira és la determinació i l'energia -encara que el que en el fons l'hi interessava, més que la modernitat, era l'espectacle de la modernitat, com als futuristes. D'Ors, el D'Ors més permanent, més lúcid, és partidari de construccions exnovo quan cal, i d'institucions sòlides que basteixin un país, baldament, estiguin encara en ple procés de creació, o ni tan sols això, que encara visquin gairebé com a projectes; de recuperar el Renaixement, del qual diu que Catalunya no n'ha gaudit mai, baldament sigui a corre-cuita i amb traduccions d'Erasme o Rabelais, o, naturalment, dels clàssics grecs i llatins. Definitivament, no era partidari dels boscos, dels bosquimans, dels excursionistes, dels punts suspensius, de l'Edat Mitjana, ni dels Jocs Florals.
A D'Ors no li agradava Emerson. Lògicament tampoc no li agradava, i ho deia, Whitman. No obstant això, Emerson, o l'anglès Carlyle, figuren a les seves lectures recomanades en una de les seves gloses. Això, és clar, no tenia major importància, no li lleva interès, a D'Ors. Però, potser sí que el va transportar als braços de D'Annunzio, -molt més cridaner que Whitman-, va accentuar moltes vegades la seva, en ocasions, brillant i elegant buidor, i sobretot, el va llençar a les boutades, i, finalment, a la incoherència.
A D'Ors li interessava Nietzsche. A Nietzsche li agradava Emerson. D'Ors detestava Emerson. Aquí hi ha alguna cosa que aparentment no encaixa. Però sí que hi encaixa. Ell i Nietzsche, quan parlaven del mateix, parlaven de coses molt diferents. Una anotació lleugera: Nietzsche va arribar a detestar Wagner; a D'Ors li agradava moltíssim.
Tot allò que no és tradició és plagi és una frase enginyosa, quasi brillant, però tant si no vol dir el que sembla, com i si vol dir el que realment sembla, més que una boutade, és una immensa collonada. No obstant això, entenem què vol dir quan, a més d'una ocasió, afirma que el pecat de Catalunya és no haver tengut Renaixement, ni haver-ne gaudit.
Hilari de Cara, escriptor
