Dels cartells finalistes del concurs per anunciar les festes de Sant Sebastià, a Palma, reproduïts ahir a DdB, tres parteixen de la figura del Dimoni, i un d'ells, titulat Es Dimoni, és el guanyador. Servidor comprenc que els membres del jurat no han de tenir en compte segons quines qüestions, que podrien ser titllades fins i tot d'insignificants, però servidor crec que hauríem de ser més curosos i evitar introduir dosis addicionals de confusió en la vida social del país. El Dimoni -no es Dimoni, per Déu- és una figura associada a sant Antoni per una relació d'amor-odi que es desenvolupa entre la tendresa, la crueltat i la doctrina, quasi sempre en un aire festiu, d'astracanada. Aquesta relació ha nodrit el nostre folklore fins a fer-ne un dels capítols més rics i variats. El Dimoni sempre va acompanyat, naturalment, del foc, i és a l'entorn de Sant Antoni que els foguerons desencadenen els rituals i l'èxtasi, més profà que no religiós. Sant Antoni apareix estretament vinculat a la pagesia, és el protector dels animals, i la inconografia, tan sovint perfumada d'aromes naïfs, ens el presenta amb una porcelleta als peus. La rifa d'una porcella constitueix una part inexcusable del programa, una part d'un alt valor simbòlic: a qui li tocava, li tocava alguna cosa més que una porcella. Res, qualsevol persona que tengui un parell d'idees clares sobre les ruïnes d'aquest país us podrà confirmar la indissolubilitat del binomi Dimoni/sant Antoni o viceversa. La rima ha facilitat molt les gloses i les cançons que perpetuen aquesta unió.
Sant Sebastià és una altra cosa. La proximitat amb la festivitat de Sant Antoni ha menat la gent a unes celebracions tocades de promiscuïtat non sancta, sobretot transferint a les festes patronals palmesanes molta part de la tradició santantoniera. Les torrades, els foguerons... s'explica, si voleu, que s'allarguin fins a Sant Sebastià, però el Dimoni hi ha estat introduït contra naturam. Aquesta associació borda s'inscriu en un estat de coses que pateixen, sobretot, els professors d'Història de l'Art, obligats a proporcionar als alumnes -ja granadets- uns rudiments bàsics d'història sagrada -i de mitologia- per fer-se entenedors. Una professora de la UIB parlava al seus alumnes de l'art del Renaixement. Explicava un davallament de la creu i detectà una ignorància general sobre els personatges que apareixien en el quadre. Preguntà a un alumne si els coneixia, aquests personatges, i l'alumne en qüestió justificà la seva ignorància: «És que jo, en aquestes coses, no hi crec». No es tracta de si els autors d'alguns cartells creuen o no en els sants i en el Dimoni, sinó de fins a quin punt se'ls pot felicitar per una obra que explicita un coneixement escàs del tema que han de publicitar. Tot plegat, beneït per l'Ajuntament, i tira milles.
