Divendres, 28.- Saber el que ens cal, estrictament el que ens cal i ni una dècima més, fóra la justa mesura de saviesa humana. Tot allò sobrer que excedeix aquesta mesura ha de ser causa de gran perjudici, àdhuc de gran infortuni. Un obstacle per aconseguir la condició d'ésser inassequible a la incertesa, però també a l'escrúpol o al remordiment, en els casos de caràcter més superficial. En tot excés, i l'excés en el saber no ha de ser una excepció, hi ha la llavor de l'adversitat o, si més no, del desassossec. Ultrapassar els límits que convenen a la discreció porta a la infelicitat, a la destrucció. Tanmateix, entre el coneixement desmesurat i la ignorància profunda hi ha un estat indiferent, de consistència dúctil i configuració amorfa, potser insensible o amoral, inconscient o deliberadament alliberat del jou de la voluntat, en qualsevol cas una disposició que no per freqüent ha de ser fàcil d'abastar, d'intel·ligència pràctica, útil als interessos d'una existència desansiada. Qui posseeix aquesta intel·ligència pràctica, o vulgar, adaptada a la supervivència social, prosperarà sense gaires dificultats de consciència, ni conflictes ètics. El secret de tot plegat és que, d'entre els diversos mecanismes naturals de control de què disposa, la intel·ligència corrent és propietària d'un dispositiu que selecciona i modera, àdhuc dosifica i censura, allò que li cal saber a l'individu que la posseeix. Potser no trobarem grans humanistes entre els propietaris d'un saber no gens especulatiu, ans empíric a força d'esclats i malfets, dirigit a la consecució de la comoditat del benestar; segurament la societat no els deurà grans avenços intel·lectuals, ni la filosofia aportacions metafísiques que expliquin la vida, ni la ciència investigacions o descobriments que millorin la qualitat de mort; sens dubte que en la seva ignorància ignoren ser posseïdors de la justa mesura de saviesa humana, la proporció precisa entre interès i indolència, entre coneixement i desinformació, la dosi exacta de barbàrie, en el sentit d'incivilitat, que els fa immunes al patiment que genera saber més del que cal, i del que convé, saber. Seran homes mediocres, no necessàriament anònims, que no hauran de sofrir per tot allò que cal ignorar.

Dissabte, 29.- Realitat i ficció, és cert, s'han mesclat, de forma indestriable, sovint confusa, però premeditada, al llarg d'aquest llarg itinerari de dies i anys que conformen el quadern d'aquest viatge. Tanmateix, allò que és ficció pot semblar realitat, i allò que és realitat pot semblar ficció, en aquest gran teatre del fingiment on gairebé les coses mai no són el que semblen ser. És més: algunes ficcions són més creïbles que moltes realitats. I, contràriament, alguns fets reals ultrapassen, per la seva brutalitat o sordidesa, àdhuc per la seva originalitat, la capacitat d'imaginar. Això no obstant, el que ara segueix, tot i que pugui semblar fals, puc assegurar que no conté una sola unça d'invenció. El cas va així: aquests últims mesos, per raons excepcionals que no fan al cas, he pogut conèixer un home que posseeix, per als seus desplaçaments, d'oci o de treball, a més de diversos automòbils de gran luxe i cilindrada, un iot de no menys de cent vint peus d'eslora i un jet privat per a vuit passatgers, vaixell i avió amb les seves corresponents tripulacions. El seu patrimoni, mobiliari i immobiliari, és considerable, tot i que mai no en tindrà prou, i la seva situació econòmica en diners efectius és, no cal dir-ho, força confortable: pot afrontar diversos constipats consecutius sense que la seva salut se'n ressenti. Un personatge que té les necessitats cobertes amb escreix i, això no obstant, té l'obsessió d'acumular, que és un trastorn sense tractament conegut. Podria semblar una persona educada i sensible, amable i considerada, incapaç d'exercir la usura, la rapinya o l'espoli. La realitat excedeix no poc la ficció. Pocs novel·listes podrien construir un protagonista tan petit i mesquí, lliurat a l'avarícia, car no només fretura d'escrúpols, sinó que ha atresorat cada cèntim sobre la dissort, o el cadàver financer, d'un competidor, d'un amic, d'un familiar, d'un desesperat, tant se val, car el seu objectiu d'enriquir-se més i més el fa ignorant de les textures que humanitzen l'individu. És compulsiu en ell la dissimulació, l'engany i desdir-se de la paraula dada per treure'n profit i consolidar el botí de la seva ambició. El més sorprenent en ell, però, és que combina sense remordiments la pirateria més inclement amb una pràctica religiosa d'una devoció tan fanàtica que ha de ser, per força, el seu acte d'hipocresia més histriònic.