Per ventura no és el mateix parlar de la realitat dels arxius que dels arxius de realitat. La primera ens permet observar la situació concreta en què es troben aquests tipus de contenidors de memòria; mentre que la segona ens situa davant els magatzems de realitat, davant l'avui, davant papers, símbols i imatges la situació dels quals ens ajuda a completar la descripció dels temps presents, de la conjuntura en la qual estam vivint. Aquests dies he visitat un arxiu de les Illes Balears. Un arxiu museu per a ser encara més concrets. Un arxiu extraordinàriament ric i amb uns continguts que esperen pacientment algú que se'ls estimi, perquè pateixen síndrome d'abstinència. Una malaltia degenerativa conseqüència del desinterès i la indiferència dels seus familiars, d'aquells que n'haurien de ser els seus receptors i beneficiaris. Aquest arxiu no té a penes usuaris, tot i que els seus curadors i administradors actuals el tracten amablement i amb un amor de fills agraïts, conscients del seu valor i amants dels seus continguts. El pobre, per afegitó, va ser abandonat i deixat en un estat lamentable pels llogaters anteriors, vull pensar que sense esser-ne massa conscients d'allò que feien. La imatge de l'estat de les prestatgeries s'ha d'associar a una derrota inesperada i a una retirada ràpida, sense pensar les conseqüències, sense imaginar que algú hi ha deixat reflectit allò que realment pensaven de la cultura, del passat i del patrimoni. És la imatge més viva, més exacta i més crua de la forma de pensar d'un sector considerable dels illencs. Reflecteix gràficament la delicadesa com tracten allò públic, i l'exquisidesa del contracte que mantenen amb la societat i amb la seva memòria. Digau-me com tractau les imatges dels meus avantpassats i us diré allò que pensau i allò que representau en el conjunt de la societat. He volgut veure els detalls d'un arxiu convertit en una muntanya deforme de papers. He experimentat per uns instants l'impacte d'una imatge que, potser, és tan assassina i tan colpidora com la pitjor de les fuetades. La realitat no és allò que posen els papers, sinó la forma com estan depositats i tractats els papers. Perquè hi ha moltes formes de maltractament i moltes formes de vexar la humanitat.