La bona pintura descansa a qui la contempla. En realitat, potser hauria d'haver escrit: la bona pintura és el millor descans per a certes sensibilitats. En qualsevol cas, ambdues tesis em semblen una vegada més indiscutibles després de visitar l'exposició que podem admirar a la primera planta del Caixaforum, l'antic Gran Hotel tan bellament restaurat i condicionat, d'una selecció de l'obra arreplegada per Jean Planque (1910 - 1998), que ara pertany a la Fundació Jean i Suzanne Planque, creada el 1997, per a la deguda preservació de la col·lecció.

Jean Planque va esser un gran amateur -en el sentit més etimològic del mot- de la pintura. Un home d'una sensibilitat molt forta que considerava que el plaer més gran era la visió d'una pintura. Això el va portar a escriure en el seu diari de 1972-73: «He estimat més els quadres que la vida. La meva vida = els quadres. Sempre ha estat això, ja des de molt jove. Més que la música, que tant estimo, el quadre em sotmet brutalment en la seva totalitat i em fa sentir. Em fa sentir el misteri i això no es pot dir ni per mitjà de la música ni amb l'ajuda de les paraules. Presa de possessió immediata. Cosa emocional. Possessió de tot el meu ésser. Jo sóc en ells i ells són en mi. Quadres». Aquesta admiració tan forta per la pintura -de fet, podríem dir aquesta passió tan forta- el portarà a treballar molts d'anys com a agent de galeries tan importants com la d'Ernst Beyeler, a Basilea. Però es tractava, sens dubte, d'un intermediari i comissionista molt particular. Perquè també va intentar pintar -malgrat que sempre declarava la seva insatisfacció amb la seva obra- i, si és ver que fou una mica marchant, fou en el major grau de les seves possibilitats un col·leccionista. I a causa del seu bon ull i de la seva passió va aconseguir poder tenir un tracte molt directe amb tots els artistes per l'obra dels quals va interessar-se.

En el Gran Hotel podem admirar un guaix sobre cartó, Vista de Luxembourg, 1952, i una Composició a la manera d'Arcimboldo, una aquarel·la sense data, que són obres del col·leccionista mateix; la primera era la de la que se sentia més satisfet. Especialment quan qualque visitant la creia del Matisse del començament del segle (!).

De George Roualt hi ha quatre olis, dels quals destaquen especialment Dama provinciana (Reina del Circ), de devers el 1918 -una fesomia de perfil de la qual Alain Madeleine-Padrillat ha comentat magistralment: «Princesa oriental, emperadriu bizantina, dama provinciana o reina de circ, totes aquestes identitats són suggerides per Roualt, que no imposa mai el tema, sinó que deixa que cadascú triï el que vulgui veure-hi, donant a entendre que en tota criatura, a tot arreu, en qualsevol època i a totes les edats, hi ha alhora una deessa i una meuca, un botxí o una víctima, un pallasso cansat o un Redemptor- i un Jove Pierrot, sense data, que sembla més aviat una cara femenina.

D'un pintor per mi desconegut, René Auberjonois, amb el qual Jean Planque tenia una gran amistat, destaca un oli sobre tela encolada sobre cartó, La minyona, 1946, que és un molt subtil compendi de serenitat. Com ho són també El Pont de Meudon, 1911-12, de Robert de la Fresnaye, molt ben dissenyat, que té la curiositat d'estar pintat per les dues cares (amb el mateix motiu); o Finlandesa, 1907, d'una coloració molt contrastada però gens estrident, de Sonia Delaunay; o Paisatge de l'Estaque, 1908, de Raoul Dufy; tres olis dignes també de la major consideració. Totes aquestes obres amb la mateixa serenitat, tan peculiar, que em sembla un dels trets més característics de la magnífica col·lecció en qüestió. Però tampoc podem deixar d'esmentar un magnífic Retrat d'una tahitiana, c. 1987, de Paul Gauguin, realitzat al carbó sobre paper Ingres; un original i molt alegre pastel, Pomeres (Paisatge a Pont-Aven), 1911, de Hans Berger, un altre dels interlocutors privilegiats del col·leccionista; i un tremp de caseïna sobre cartó, L'estuari del Sena (Marina), 1901, de Félix Vallotton, el germà del galerista.