cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
27°

El preu de les festes de Nadal

A part de molts altres, també és un tòpic d'aquestes festes parlar-ne malament, queixar-nos-en... l'excés de menjades copioses i feixugues digestions, la recança dels temps d'infantesa, que dia sí dia també sigui festa (aquesta queixa, sobretot entre els docents), que no has fet res del que volies fer, la necessitat de rebre regals inútils i l'obligació de comprar-ne -amb la feina que dur aquests dies sortir a comprar no saps què, ni a on i, de vegades, ni per a qui...

Però ara n'hi podem afegir un altre, de greuge: haver de contestar missatges de text (vaja, sms) de felicitació. I resulta que, de cada any, en reps més. I deu passar a tothom, ja que la nit de Cap d'Any («sa Nibea» he sentit que qualcú deia) la xarxa s'embossa (no sé si per l'allau d'sms o per la tremolor dels coets -que també vaja quina altra- i els lladrucs dels cans, que s'hi afegeixen). És ben curiosa aquesta necessitat de fer renou per fer veure que ets feliç.

Ja hi ha particulars que, amb això de les felicitacions per sms, se comporten com si fossin una institució o una empresa d'aquestes que fan arribar una felicitació a tots els qui tenen al directori (mailing, també): envien una felicitació a tots els qui tenen a la memòria del mòbil, com que només cal pitjar una tecla per enviar-la a tothom... I així, reps felicitació de persones que... bé o de gent que no saps qui és, perquè el nom no et sona -tot i que sigui al telèfon- o perquè tu no tens el seu número guardat i ell no el signa (només diu "Molts d'anys" o un text més llarg que ve a dir el mateix o, pitjor, t'hi ha dibuixat un estel de Nadal amb lletres, punts i comes i altres signes estranys). No em referesc a les felicitacions personalitzades dels amics que, mira, veus que han dedicat un moment a pensar en tu, sinó a aquestes enviades a tota la llista alhora; tan alhora que, fins i tot, de vegades la reps dues o tres vegades perquè a la llista et tenen com a «joan melià», «melià» o qui sap si amb identificadors pitjors.

Quan feia el batxillerat, a Felanitx, un dels companys que feren de delegat de curs (el qui ho va ser més anys) quan era el sant de qualque professor, abans que començàs la classe, sortia a la tarima i recitava «Entrando por los jardines / saliendo por los rosales / oí una voz que decía / don Antonio, Felicidades!». Aquesta estratègia mai no solia fallar: o el professor, commogut de joia, ens deia que per celebrar-ho no faríem classe o, entre una cosa i una altra, guanyàvem deu minuts o un quart de no-classe. La felicitació era sempre la mateixa. L'únic que calia canviar era el nom del professor. Però ara és que amb les fórmules de felicitació per mòbil aquests suposats amics i coneguts que te les envien no fan ni aquest esforç. Com aquell alumne que et presenta el treball de recensió d'un llibre tan ben fet que t'emociona i que si no llegissis l'apartat d'opinió personal, on diu que està molt «contenta» d'haver triat aquell llibre, no entendries mai com, aquell al·lot en concret, havia estat capaç de presentar una recensió tan raonablement bona.

Doncs, semblant esforç fan i pareguda actitud tenen aquests que et feliciten amb motlo i a l'engròs. Com si rebessis una panera -els qui en reben, que jo no en reb- plena de productes baraters i d'oferta, com contava na Conxa Forteza fa un parell de setmanes. Si ets sents amb el compromís de contestar aquests missatges estàs arreglat. Si ho has de fer d'un en un en tens per un parell de dies. I si contestes «Igualment» i tries «enviar a tots» potser que qualcú quan ho rebi tengui la mateixa sensació que tu. Enguany m'he limitat (amb alguna excepció) a respondre els sms que intuïa personalitzats (o adreçats a grups reduïts) i a qualcun altre que hi contestava posant «Q ns coneixm?».

Els qui realment deuen estar contents d'aquestes festes deuen ser els directius de les operadores telefòniques. Tant que, si no se les haguessin trobades, les haurien inventades. Quanta de despesa inútil i de temps tudat per a tan poc profit o per a tanta molèstia i renous!

No sé si el profit d'aquest article serà que l'any que ve no em feliciti ningú, que també em sabria greu. De fet, volia que avui l'article fos «El preu de ser espanyols, però el deixaré per la setmana que ve. Vagi com vagi, encara pagarem; sempre pagam. I abans que me n'oblidi: Molts d'anys a tothom!.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.