He de reconèixer que anar de cacera no és el meu fort i, a més, estic content que no m'agradin les armes, de cap casta. L'única vegada que he tingut entre les mans el que en diuen una arma de foc, fou quan m'obligaren per la força a fer el servei militar a Son Suredeta, 14 mesos perduts, i també per la força m'obligaren a disparar. Em donaren l'escopeta, em feren jaure a terra i que mirés pel punt de mira i en veure la «diana» que disparés. Sí, sí! A dir ver jo no veia ni cap «diana» ni cap «joana» i això que ho mirava amb els ulls ben oberts, ho veia tot embullat i estava tremolant de por, de por i de pànic, quan per darrera vaig sentir un crit de «dispara coño», i pam. Horrorós. No vaig matar cap gavina, perquè en aquell temps l'abocador de Son Reus encara no existia i, de gavines, per allà no en passaven. Què vull dir amb això? Doncs, que jo no sóc un expert per donar consells a ningú sobre les normes per a caçar animals, ni que siguin de pèl, ni de ploma, però una cosa sí que he de reconèixer i és que cada cosa al seu temps i a l'estiu cigales, com diem per aquí. Per exemple, estareu d'acord amb mi que per agafar mitja dotzena de gorrions teuladers el millor és emprar garbellets o una escopeta de perdigons i de «cartutxos» si és per a perdius o conills, suposo que per a cabres, senglars i óssos (gats o no) els caçadors usen un rifle o estris per l'estil. El que no es fa mai, però, o no és costum de fer-ho, és anar de cacera amb pistola. La pistola se solia usar per pegar el tir de gràcia (o millor s'hauria de dir, de desgràcia). És el que feien, de matinada, les dretes espanyoles en temps de la repressió franquista, durant i després de la guerra incivil en els vedats de les voreres dels camins o a les parets dels cementiris. A ningú, però, o millor dit a quasi ningú, se li ocorreria avui en dia anar de cacera emprant una pistola. Només un inconscient seria capaç de fer una d'aquestes bajanades sense que li caigués la cara de vergonya.
I com que a la vinya del Senyor, diuen, sol haver-hi de tot, no és estrany (però sí mal d'entendre) que en plena democràcia passin coses que més s'assemblen a països de l'Àfrica que no de l'Europa actual. Els fets ocorregueren a Madrid el passat juliol tot i que la premsa ho ha escampat a finals de desembre, quan el Jutjat d'Instrucció número 5 de Móstoles (Madrid) ha enviat al Tribunal Suprem la denúncia d'un particular contra el magistrat del Tribunal Constitucional, elegit a proposta del «Partido Popular» i que pertany al sector més conservador, Roberto Garcia-Calvo. El motiu fou un incident de circulació i, segons el denunciant, el magistrat, en plena discussió, hauria tret una pistola i l'apuntà mentre li deia: «no sabes con quien te metes, yo soy juez».
A la pregunta d'un periodista, el jutge del Constitucional explicà que, efectivament, ell té en el seu poder diverses armes, entre les quals un rifle i una pistola, però que només les utilitza quan va de cacera i mai al carrer. I jo em pregunto: una pistola per anar de cacera? I què deu caçar, un jutge del Tribunal Constitucional, amb una pistola? Si el temps de cacera amb pistola ja fa més de mig segle que s'ha acabat. És incomprensible que una persona que pertany a l'alta jerarquia de la Justícia i que se suposa culta, emprés una pistola per fer valer la raó, el seny i l'autoritat. Si és que en té, d'autoritat, perquè amb una arma a la mà, fins i tot jo sé fer ballar un coix, i això no és autoritat ni mèrit, més bé és desmèrit.
Fa dècades ho vaig sentir a dir, aquí al nostre país, a gent vinguda de pel centre de la península això de «No sabe usted con quien está hablando», però suposava que ja no s'emprava i que era oblidat. Sí, sí! idò no. Segons consta a la denúncia, el denunciant va haver d'aguantar la cançoneta amb una pistola apuntant-lo, sense saber, de ben segur, qui era aquell personatge que l'amenaçava. Però el que a molta gent sí li agradaria de saber, i a mi també, i suposo que a aquell bon home més, és què putes pot anar a caçar amb una pistola, una persona, per molt jutge que sigui del Tribunal Constitucional.
