Quan, l'altre dia, a les estrenes de l'any nouvingut, vaig parlar per telèfon amb Josep Maria Ainaud de Lasarte, el meu cor va trompicar el seu normal batec. Ho féu, no ja perquè havien transcorregut ben bé tres anys -potser més- d'ençà de la darrera conversa amb l'estimat amic, sinó perquè em revelà una nova colpidora tristíssima. Fou, per mi, alguna cosa inesperada, enervant. «Miquel Àngel -em digué amb la seva veu sempre ben modulada, neta, càlida, de tons amables-; Miquel Àngel: has de saber que avui dia som cec». «És així, ja no hi veig, i, com comprendràs, no surto de casa», que m'insistí sense caure, però, en cap lleu escena de dramatisme personal. «Tanmateix, vull que sàpigues un bonic detall -em replicà sense deixar temps a sobreposar-me a la badoqueria dolorosa en què havia caigut per mor de la maçada-: cada dia penso en Menorca, cada dia hi penso... i la veig versemblant, nítida, perfecta, gravada en la memòria. Creu-me que tanco els ulls i em vénen les imatges totes de la Menorca que tant he estimat, de la Menorca que m'ha dat tants amics corals, tants records inesborrables. He quedat cec, però, mira, Miquel Àngel, estic content, sí, perquè les coses d'aquesta vida -també les menys favorables- cal que les acceptem com són. Ara em dedico a la vida retirada..., i a esperar que aviat s'editi una nova publicació que he titulat Els meus amics els llibres».

Josep Maria Ainaud és un català de Barcelona de l'any 1925. Dia 13 de juny vinent arribarà a l'octogenària edat de 83. Fill, germà, nét, espòs i gendre de catalans verament conspicus, abraçats a la pedagogia, les arts plàstiques, la música clàssica, el cant líric o la literatura, ell mateix és un exponent d'amor ínclit a la cultura feta expressió de catalanitat: una catalanitat molt nostrada, plena, innegociable, oberta als vents del món però atansada a les arrels primigènies que li aporten la saba. Encara que es va llicenciar en Dret -i Déu n'hi do els bons fruits assolits en la carrera-, sobretot ha excel·lit en tasques de recerca d'història cultural catalana. El senyor Ainaud té una trempa simpàtica: home amable i bonhomiós en un grau com potser jo no he conegut mai encarnat en cap altre ésser humà. Vessa cordialitat, és afable i sempre amorosívol amb tothom, fins amb els seus contraris. Prodiga de costum bones maneres: en el gest i en la paraula, en el capteniment enter. Mai no l'he escoltat flastomar de ningú ni de res, si més no, amb bufaruts ofensius o insultants, no. Educadíssim, ple d'amor, de comprensió i de tolerància, és dialogant, de somriure espontani i franc, absolutament incontaminat d'acrituds. Resultar ser, no en dubteu pas, un home feliç -vull dir net d'enveges. Si us el mirau, us adonareu que presenta un cap rodó, molt rodó i noble, com la testa dels grans filòsofs grecs. Va sempre pentinadíssim cap enrere, i tot el rostre el té vestit d'una carnositat de molsa que, tal volta, us pot recordar la faç dels bons avis de les rondalles. Fa els ulls grossos, plens de guspires, estimulats pel gust permanent de saber i de comprendre qui som, d'on venim, on anam. Fa molt temps que ens coneixem. Tot i la meva insignificança imperdonable, sempre m'ha farcit d'estima explícita i positiva. Per ell vaig publicar, en els anys noranta, alguns treballs d'història de Menorca a les pàgines de la revista degana Historia y Vida. De continu, ens ha unit l'amor incondicional a la cultura del país. Tots dos hem cregut que pagava la pena de fer-ne pertinaços esforços per tal de propiciar el desvetllament nacional -cadascú en el seu rodal concret-, sovint practicant-lo per pur patriotisme, lluny d'emoluments o de modus vivendi. Més tost, som dels que estam persuadits d'un principi d'acció alhora generós i pervers: si no som nosaltres els que decidim d'estimar el que és nostre, mai ningú no ho farà; i si ningú de fora no ho escometrà, cal que ens hi posem, ans viurem sempre en el vertigen de la manca d'arrels per obrir-nos al món.

Enguany, en el 2008, s'escau el cinquantenari del primer viatge del senyor Ainaud a l'illa de Menorca. Des de llavors, diríem que ha viscut sempre amarat dels aires tous i gràcils de l'esperit de la roqueta, i, tanmateix, no poc esventada per la tramuntana. L'enfilall de proves és aclaparador. Veieu-ho: la seva secretària particular era des Castell; un seu nebot tingué molts anys una casa d'estiu llogada as Mercadal, on el senyor Ainaud a vegades s'hi estava de convidat; quan feia d'assessor de l'Editorial Aymar de Barcelona, hi creuà amistat amb un dels correctors, el maonès Paco Fàbregues Melsion; durant anys fou client de la llibreria La Formiga d'Or, de l'alaiorenc Pere Fàbregues Morlà. I així, amb tot plegat, cal no dubtar que el senyor Ainaud ha ocupat diverses vegades la tribuna de l'Ateneu de Maó. Darrerament, els tràngols de la vida, l'han portat a haver d'acontentar-se amb la Menorca immergida en els records. «La vida, però, són els records, Miquel Àngel», m'assegurava des de l'altre extrem del telèfon. «Potser no tenim res més important que els records: són el que ens queda, i el que ens permet de veure diàfament, fins i tot quan hom ha quedat cec».