Envellir sense dignitat

Que la Cubana ha estat una de les grans companyies teatrals catalanes ningú no ho pot posar en dubte. Que l'ús del temps verbal en pretèrit és el més correcte és una altra de les afirmacions que s'aguanten per si mateixes. Que el seu cicle ja fa temps que s'ha acabat és una constatació i que no se sap envellir amb dignitat és una tristesa comprovable cada dia -i no només en el cas de les companyies teatrals-. L'altre dia de pagès vaig assistir (gràcies amic invisible) a la funció de Cómeme el coco negro (1988) que reposava la companyia. El pati de butaques del teatre Coliseum -un eufemisme això d'anomenar butaques a aquestes cadires infectes de la sala propietat del grup Balanyà- era ben ple, i això que les entrades costaven 33 euros cadascuna. Ple, bàsicament, de gent que superava els 50 anys i que no va parar d'aplaudir, riure i entusiasmar-se amb una obra que si en el seu moment va ser trencadora, ara és un anacronisme lleig, vulgar, barroer, mancat absolutament d'imaginació, ple de grolleria per intentar superar l'evident manca d'originalitat, amb un humor que no fa gens de gràcia i amb el recurs fàcil com a bandera i símptoma de la decadència dels inventors de l'espectacle. Vaig quedar astorat de la reacció tan absurda del públic i vaig arribar a la conclusió lamentable que estava envoltat de gent que no va gairebé mai al teatre i que aquell espectacle, que guarda moltes similituds amb la Revista d'un temps, els entusiasmava. I això és el més perillós encara, una obra absolutament insulsa, avorrida, on el millor de tot és l'entrepà que donen als espectadors -mortadel·la, no us penseu segons què, tampoc- ven totes les entrades i aconsegueix el favor del públic. Això fa que hom se senti com un marcià a casa seva. I constati que hi ha un divorci notable entre la majoria de la gent i un mateix, i que això no té perquè voler dir que la minoria sigui la que està equivocada, i si no, i fent paràfrasi d'un conegut anunci, mengin merda, milions de mosques no poden estar equivocades.