El 13 de gener de 1907, el bisbe Pere-Joan Campins signà la «Carta Pastoral sobre'l seté centenari del naixement de don Jaume, el Conqueridor», convidant a celebrar solemnement el 2 de febrer, data de l'aniversari del naixement del rei Jaume a Montpeller, el 1208. Una mostra més de la sensibilitat de l'Església mallorquina al començament del nou-cents i un recordatori que valdria la pena introduir en les agendes d'aquells que encara confien en una Església que porta el rellotge a hora. Campins en la seva exhortació partia de dos eixos fonamentals, per una banda recordava els components simbòlics i mítics que el Rei en Jaume havia donat al seu naixement i, en segon, reforçava el referent fundacional del poble de Mallorca, amb la conquesta i la consolidació de la cristiandat com a factor de cohesió. La Seu de Mallorca resumia, doncs, tots els components religiosos i civils, seguint aquella estructura mental del nacionalisme conservador que, preferentment, entenia el país, la nació o el poble amb la condició que la construcció es fonamentés sobre la religió. Afegia Campins, «cap cristià pot veure d'una manera indiferent aquesta fetxa qui s'acosta y que com altres consemblants ha de ser sagrada per nosaltres. Ella es un símbol de Religió y per lo tant, tema obligat de contradiccions». Aquell 2 de febrer de 1908 l'acte institucional central es realitzà a la Seu, amb missa solemne, en la qual predicà Llorenç Riber; i, a la tarda, processó de l'Estendard portat pels batles o representants dels ajuntaments de Palma, Manacor, Inca, Binissalem, Llucmajor, sa Pobla, Porreres, Petra, Banyalbufar i Marratxí, que es col·locà davant l'altar major de la Seu. Hi assistiren els representants de les parròquies, congregacions religioses, capitulars i una gran gernació. I acabava la crònica del Butlletí del Bisbat: «Y el pueblo de Palma que estima la Catedral y la memoria del popular Rey que la fundó, al salir del templo iba considerando y ponderando la significación y esplendor del acto intensamente educador, y que, como una lección de fe y patriotismo quedará grabado en el alma de la generación presente y en los fastos de la Catedral». Val la pena insistir que aquell acte, segons el cronista eclesiàstic, havia estat intensament educador, és a dir una lliçó de fe i patriotisme. Una opció amb dos matisos, dos vessants que avui, en aquest començament del segle vint-i-u provoquen algun atac de pànic a sectors rellevants de l'Església. Educar torna ser perillós i les lliçons de fe i patriotisme per ventura l'Església mateixa considera que això forma part d'un passat que convé esborrar, perquè qualsevol manifestació d'aquestes característiques pot esser interpretada negativament pels sanedrins eclesiàstics.