A la botiga de queviures on m'enviava mumare a comprar tenien una màquina grossa i vermella per moldre cafè (també molia galeta d'Inca). El botiguer emmagatzemava el gra en un pot metàl·lic sense més marques que les del rovell i amb ell omplia el depòsit de vidre de la moledora. El cafè mòlt s'esbrava amb rapidesa i, per això, compràvem petites quantitats que el botiguer molia al moment i ens entregava en un paper doblegat talment un cocarroi. N'hi havia que el compraven en gra i a casa el molien amb aquells molinets manuals que ara decoren les prestatgeries de qualsevol cuina amb vocació «ètnica». Tant uns com els altres només havíem de decidir quina quantitat es comprava perquè a la botiga de cafè només n'hi havia un. Com a molt, el pare decidia dur-lo de Can Gall o de Can Llofriu, propers a la feina, perquè deia que era més bo. Més tard, quan el país abandonà definitivament tots els tics de l'autàrquica postguerra, començàrem a esbrinar que no tot el cafè havia de ser necessàriament torrefacte (torrat amb sucre) i n'hi havia un altre, el natural, molt més suau. Però el debat profund i que encara dura arribà més tard, quan descobrírem que les diferents procedències asseguraven moltes aromes diferents i preus. Poguérem triar, lliurement, procedències, tècniques de torrat, preus i, fins i tot, consciència ètica: era la revolució del mercat en un país que convergia, lentament, amb la llibertat dels països desenvolupats.
També, des de petit, he sentit debatre sobre la utilitat de la borra del cafè. Semblen estar d'acord els especialistes que vessada a la terra de les plantes, amb mesura, els serveix d'adob (també ho diuen de les deixalles del te). N'hi ha que teoritzen sobre les quantitats suficients a partir de les quals la terra adquireix un excés d'àcids inconvenients per a la majoria de plantes, sobre si s'ha de mesclar amb l'aigua del regar o vessar directament, sobre si és més eficaç en superfície o en diferents substrats... De fet, a internet podeu trobar parers per a tots els gusts perquè el debat continua. Com també encara és viva la discussió sobre si, llançada pel forat de l'escurador, la borra embossa o desembossa les canonades.
Ara, tota la llibertat d'escollir i, fins i tot, de personalitzar les aromes i tots els usos ecològics del residus orgànics del cafè acaben negats per l'ona consumista que defineixen les modes. Mentre feim mamballetes amb les orelles quan sentim la paraula sostenibilitat i defensam a crits la llibertat sense encara haver entès el seu vertader significat, el mercat ens proposa unes noves cafeteres les principals característiques de les quals són que, amb les seves monodosis encapsulades, generen residus gens ecològics en gran quantitat i ens redueixen la llibertat d'escollir marques i aromes a les que ens ofereix uns pocs fabricants. Amb unes característiques així, tan contràries a les paraules de moda -llibertat i sostenibilitat-, seria lògic que la novetat fos un fracàs comercial d'aquells que fan època. Idò, no. Tot el contrari: és el regal estrella que defineix qui està in i qui es queda out de la modernitat. Com la pintada clàssica: que aturin el Món, que davall.
ferranaguilo@ono.com
