L'esperança, la il·lusió, la utopia, són un tret constituitu de l'ésser humà. L'home viu caminant vers el futur, la seva vida sempre és recerca d'alguna cosa millor. No pot viure sense il·lusió o sense utopia. Necessita l'alè de l'esperança que animi la seva vida. Diu un autor que «l'home no només té esperança, sinó que viu en la mesura que està obert a l'esperança i és mogut per ella».

Sense il·lusió la persona queda sense l'estímul necessari per créixer. El desànim s'apodera de l'individu. Tot queda embolicat dins l'escepticisme i la desconfiança. Quan dins una societat l'esperança es debilita, la vitalitat decau i la vida corre el risc de degradar-se.

Per això, les preguntes més importants d'avui són les que toquen les arrels de l'esperança. Com podem revifar la il·lusió que ens faci viure amb sentit i amb responsabilitat? Com recuperasr la utopia dins una societat sacsada pels quatre aprofitats de torn que ens manipulen per enfrontar el progrés amb la cultura i el seny? Què hem de fer quan l'únic poder fàctic i decisiu és l'econòmic?

Algú ha escrit que el segle XX ha resultat un immens cementiri d'esperances. Sociòlegs i analistes ens diuen que dins el perfil de l'home contemporani, tal volta el tret més preocupant sigui la pèrdua de l'esperança. No s'han acomplert les grans promeses que es feren des de la Il·lustració.

No ens agrada aquest món virtual que anam fent: un món de simulació, d'imatge, de disfressa, d'engany, d'escaparata, d'injustícia estructurada i estructural. La situació ja ens depassa perquè voldríem canviar tantes coses que ens pareix impossible i el futur ens fa por. La solució fàcil és prendre pel camí de despenjar-se responsabilitats. Això no és cosa meva, pensam. I tots hi perdem. Quan en realitat tots formam part del problema i, si volguéssim, tots podríem formar part de la solució.

El que estam celebrant aquestes festes nadalenques, necessàriament passa pel misteri de l'Encarnació. El nostre Déu no es densentén dels problemes dels humans i es fa un de nosaltres per dir-nos que ens hem de deixar dels tòpics com el «tanmateix»... per unir-nos en l'esperança que un altre món és possible si nosaltres volem. Només si nosaltres ens hi arriscam, com ho féu el Protagonista d'aquestes festes, ens convertirem en persones positives, sembradores d'esperança dins un món que tant la necessita.

Antoni Vallespir Llompart, msccc