Consultat el diccionari «Alcover-Moll», he pogut saber de la bleda unes quantes coses que sabia i altres que no. Anem per feina. Planta de la família de les quenopodiàcies; cast. «acelga». Amb les variants següents: bleda vermella o bleda-rave, cast. «remolacha» i la bleda boscana o bleda borda, cast. «acelga silvestre»./Dona excessivament delicada, aveciada, aprensiva, cast. «melindrosa2. /Home efeminat o covard, cast. «blandengue». /Persona (principalment dona) curta d'enteniment o massa crèdula, cast. «tontona». Al Pla d'Enmig també solem dir «flor», exactament amb el mateix significat d'abans. Això no ho diu el CVB, ho afegesc jo. De res. /Morma, cop violent pegat amb la mà, cast. «castanya». Abunda així mateix «No valer una bleda» com a sinònim d'estar molt devaluat, i un parell de definicions més de menor gruix i vàlua, al meu parer.
Però don Antoni Maria i don Francesc de Borja no ens deixaren res escrit (que jo hagi sabut trobar) de la «ela bleda», aqueix vici de la pronunciació que els darrers temps està tant en voga, sobretot entre un sediment concret de població de cada dia més extens, i que mai he pogut esbrinar el seu origen, com no sigui per allò que en català de Sineu en diem mestressejar, fer mestressades, fer el ravenet. El més segur, és que els científics no s'hi referiren ni escrigueren un sol mot sobre el particular, perquè llavonses encara no feia mal d'orelles a ningú. De fet, quan jo era jovenel·lo però ja em començava a fixar en això del pronunciar els mots procurant fer-ho amb la màxima claredat i correcció possible, no tinc record que existís aquest vici de la pronúncia. N'hi havia que parlaven malament o que tenien problemes per articular algunes paraules, i que no anaven al logopeda per la senzilla raó que aleshores no n'hi havia, metge de capçalera si tenies febre i tira cap envant; sempre n'hi han haguts que no saben fer la «erra» i l'amollen a la francesa o a la xinesa, o fent que soni així com «dz», com és el cas del rei Borbó, i també ho record del bon home i millor professor de «Mercancías y Primeras Materias» de l'Escola de Comerç don Bernat Oliver («Borito» per mor de les seves inicials i perquè son pare també era de la casa i nomia el mateix, per tant li corresponia el «Boro»). Si encara és viu, don Bernat, vagi per endavant tota la meva estima i consideració.
Ja m'hi he referit repetides vegades, al tema. Però mirin, avui (dissabte 29-12-07), me l'ha refrescat a aquest mateix diari el periodista Antoni Mateu amb una recopilació d'opinions de la professora del CESAG dona Maria Antònia Puigròs, degut a què la dita senyora ha confeccionat un CD-rom que el COFUC «acaba d'editar amb l'objectiu que els professionals de la comunicació audiovisual esmenin els errors fonètics més freqüents». I parla de la ela bleda, el ieisme, i la freqüent no diferenciació entre les esses sonores i les sordes.
Dins la mateixa línia, jo en parlava en un articlet titulat «Costa la mateixa feina» i que el DdB em publicà el passat mes de setembre. Més o manco a tot el dit fins ara hi afegia la fixació d'una cadena de televisió en qualificar el RCD Mallorca d'equip «vermellenc2 fins a l'afartament, ignorant olímpicament que no és sinònim de vermell, sinó sols de vermellós. Però ells a hores d'ara continuen igualet. Ah, i la locutora que més incideix en repetir-ho, set n'han entrades, set n'han de sortir, no és rossa: sols és rossenca. També hi afegia aquell dia de setembre, el comentari referent a una altra tv. «nostra», que exhibia una fixació quasi malaltissa, la fonda paranoia en utilitzar l'article salat, recorden? Els ho refrescaré. Acabava transcrivint una curta elocució que els havia sentit envergar, que deia exactament així: «Amb sa presència DES Bisbe senyor Murgui, per SA mar es dugué a terme sa processó en honor de SA Mare de Déu DES Carme...». I a més, efectivament, senyora Puigròs, enfloquen «ioc» per lloc i per joc, i estimen molt «Maiocca». Que santa Llúcia els compongui la vista. I el seny, per poc que pugui.
