El dret a decidir...

Ja sé que és somiar truites que l'Estat obri les mordales que ens ofeguen i ens deixin alenar a pler. No entenc aquesta caboteria de voler tenir els pobles fermats en contra de la seva voluntat. Espanya mai no s'ha fet estimar. En el sentit poema de Joan Maragall Oda a Espanya, el poeta ja demostrava el sentiment d'un fill que s'ha sentit traït per qui considerava la seva mare, el final del poema, amb el contundent, «Adéu Espanya», ho diu tot . Dissabte també se sentiren molts adéus a Espanya.

Espanya rebutja a qui no xerra en la seva llengua i considera diferents. Només una petita mostra són les fotos d'una manifestació del PP. Espanyols en pla patriòtic desfermat lluint unes pancartes amb els colors de la bandera espanyola i amb el lema: «Esto es España y al que no le guste que se vaya». El problema és que no ens diuen com ho podem fer per partir. Si fos tan fàcil com ells ho plantegen, molts agafaríem els atapins, no ens ho haurien de repetir dues vegades. No es tracta d'exiliar-nos del que consideram la nostra terra, sinó que ens deixin triar si volem formar part de l'Espanya que ells volen o no. No és tan complicat. Si partíssim ells restarien molt més tranquils i nosaltres també. Ara s'acosta Nadal i ja torna a començar, dins certs sectors, l'avorrida història del boicot al cava català. S'inventen mil coverbos, cadascun més absurd que l'anterior. La darrera llegenda urbana que corr, m'ho contaven uns professors a l'Ateneu, és que els comissaris lingüístics entren a les aules pegant una potada a la porta, en el més pur estil de la Gestapo, per poder aglapir els professors parlant en castellà. El pitjor és que certa gent s'ho creu perquè s'ho vol creure i així poder justificar el que no té cap justificació: l'odi irracional cap a un poble que només aspira a tenir la llibertat de decidir qui és i qui vol ésser.

No sé si aquesta demostració de força de la societat civil servirà de res. No som massa optimista i estic molt escalivada, he vist en massa ocasions com els qui comanden fan el sord i el cec a la veu dels ciutadans. Ja seria hora que els polítics s'espolsassin la son de les orelles i entenguessin d'una punyetera vegada que són ells qui han d'estar al servei del poble i no el poble al servei de la seva cadira.