Qualsevol llista dels petits, o grans, plaers de la vida inclou
ineludiblement una tassa de cafè, i tothom sap que un dels articles
cabdals del periodisme de tots els temps és el magnífic Una bona
tassa de te, de George Orwell («... el te és un pilar de la
civilització en aquest país, així com a Irlanda, Austràlia i Nova
Zelanda»). Són dos motius més que inapel·lables per acostar-se amb
respecte a aquest At Large and At Small: Confessions of a Literary
Hedonist d'Anne Fadiman, que inclou un breu assaig amb aquest
concís i nu títol: Coffee. Cafè. Des del cafè que recorda dels seus
anys escolars "diluït per la neu i adulterat per l'estalzí" fins
als cafès tranquils i gairebé perfectes que produeix la saviesa de
l'experiència, el cafè hi apareix com un àpat (no és només un
líquid, ni una beguda) a reivindicar. Les diferents cultures ens
han ensenyat, sense voler, diverses maneres de preparar-ho i
consumir-ho, i n'han fet, del prendre cafè, una situació
intercultural, fèrtil i propera. És cert que aquesta reivindicació
deu fer front a algunes amenaces (les més perilloses de les quals
són, per aquest ordre, la irrupció de les cafeteres de pistó, els
tassons de poliestirè blanc i els Starbucks i similars), però la
consigna és magnànima i clara i ens obliga a mantenir-nos serens,
devots, constants i simples, ço és, fidels al vell lema dels amants
del cafè: sense llet, sense sucre, sense cerimònia.
Les possibilitats del cafè són objecte de debat des del Iemen
fins a l'Argentina i des d'Etiòpia fins al Japó, i l'estudi
clàssic, del 1935, de Heinrich Eduard Jacob ja avisava del perill
que planava sobre el comerç del cafè: volien convertir-lo en un
objecte de cuina! «El cafè no és pas un aliment "escrigué Jacob",
sinó una eina per fer visibles els pensaments". La cafeïna "o el
que ara coneixem científicament, gràcies a un altre alemany de nom
Friedrich Ferdinand Runge, com 1'3'7-trimetilxantina (tranquils: no
cal entendre la fórmula per merèixer-ne els efectes)" ens allunya
de la son i ens acosta, per tant, a la consciència. En alguns temps
obscurs va ser atacada, com han estat atacades totes les fonts del
pensament lliure (una redundància, és clar), i titllada de verí que
produeix mals de cap, insomni i convulsions, eufòria i nàusees,
logorrea i alteracions de la respiració. Heretgies sense fonament,
tot plegat. Ara sabem que el cafè ens obre el coneixement i ens fa
més productius, però no més matussers, i que permet la
supervivència de múltiples activitats humanes, com ara el
periodisme i l'observació astronòmica, i la lectura (i l'anterior
escriptura) de les novel·les de detectius. Disponible en xiclets,
píndoles, gelats i galetes de tota mena, el cafè és democràtic i
excel·lidor. El que va ser el haixix per a Baudeleire, l'opi per a
Coleridge, la cocaïna per a Robert Louis Stevenson, l'òxid nítric
per a Robert Southey, la mescalina per a Aldous Huxley o la
benzedrina per a Jack Kerouac, ho és el cafè per a Balzac i per a
qui vulgui. No ens permet equiparar-nos a cap d'aquests genis, però
sí comprendre'ls, i amb això ja n'hi ha prou. Balzac en prenia
quaranta tasses cada dia, i aquesta és una mesura balzaquiana i,
per tant, desmesurada, però la possibilitat de passar de
l'adolescència a la vellesa sense abandonar la dosi diària de
lucidesa que es desperta tot iniciant-ne, diàriament "i sense
cerimònies, per favor" la preparació d'un cafè no té rival. Per què
cap altra beguda no ens fa sentir al mateix? És igual, no és
imprescindible respondre. Fins i tot els devots del te reconeixen
que el criteri de la balança és cafeínic i que els colors del te
envegen possibilitats més obscures i denses. Els ulls observen, el
paladar sent i el cervell i el cor n'anoten els efectes. La cuina
del cafè és senzilla i fer-la complexa és sempre sospitós,
recordau-ho. El cafè com a espai de raó i de diàleg, o de pensament
silenciós, o de lectura, no té rival significatiu, i l'únic defecte
de les biblioteques és la dificultat d'entaular-s'hi fugint de la
mirada sospitosa dels funcionaris si travesses la sala amb una
tassa de cafè a les mans. Per no esmentar, perquè els déus no ho
havien previst, els petits inconvenients que suposa vessar-ne un
parell de centímetres damunt el teclat de l'ordinador. No tingueu
pensaments dolents. Qualsevol d'aquests petits ensurts hagués
provocat les rialles d'un cavaller, d'aquells que són sempre
benvinguts a tots els cafès, com proclamen les Regles i Ordres de
les Cases de Cafè, proclamades a Londres el 1674: «Els cavallers, i
els que han de fer feina, són benvinguts aquí / i tots poden sense
afront seure plegats». Ara que la gent entesa encalça el cafè digne
dels llocs petits, dels museus i en alguns casos dels hospitals, i
fuig dels filtres de paper i d'aquestes modes sacrílegues que
afegeixen sabors al sabor que hom ha trigat anys a estimar, no
caiguem en la temptació de la novetat, no entrem més d'un o dos
pics en els Starbucks o els Pizza Huts i recordem que el cafè
impulsa l'ànim "i, per davall, les neurones" i que és el gran
argument dels materialistes per convèncer-nos que els nostres
nervis són l'únic reflex vàlid del món.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.