Amb motiu del debat dels pressuposts de la comunitat autònoma torna a sortir la qüestió del zero set, és a dir, el 0'7% de solidaritat amb el Sud. Vagi per endavant una cosa: que el PP critiqui uns pressuposts al·legant que no compleixen el zero set fa, simplement, rialles. El PP fa de la cooperació internacional un instrument de la batalla partidista, com si no fos molt fàcil deixar-lo amb les vergonyes a l'aire. Tothom entén que allò que mesura la solidaritat amb el Sud de qui sigui (d'un govern, d'una família o d'un individu) no és el que es proposa destinar-hi a principis d'any, quan es fa una previsió de despesa, sinó el que s'hi ha dedicat de manera efectiva una vegada que l'any ha transcorregut. El PP dels darrers anys aprovava, el mes de desembre, pressuposts autonòmics que incloïen un 0'7% per a cooperació internacional, dels quals només se n'executava una quantitat equivalent al 0'5%. I això sense entrar a analitzar si tot el que s'executava superaria una avaluació mínimament seriosa del que es pot computar com a despesa solidària: els hotels de luxe a l'Argentina, per exemple, no superien la prova.
D'on ve, el zero set? L'any 1970, l'Assemblea General de Nacions Unides va adoptar una resolució en què per primera vegada es fixaven objectius de transferència de recursos des dels països industrialitzats cap al que llavors s'anomenava el Tercer Món. D'acord amb aquesta resolució, per fer possible el desenvolupament dels països pobres, els països rics havien de transferir als països pobres un 1% del seu Producte Nacional Brut, objectiu que s'havia d'assolir, «com a molt tard» el 1975. La major part d'aquestes transferències havien de provenir de l'ajuda oficial al desenvolupament, que havia de ser equivalent al 0'7% del PNB. D'aquí ve el zero set. Tenint en compte que, del 1970 ençà, l'abisme que separa països rics i països pobres no ha deixat de créixer, la xifra mereixeria una actualització.
El zero set de què es parla al Parlament aquests dies és una transposició posterior: a partir del 0'7% del PNB que haurien de garantir els estats, per analogia, s'estableix l'objectiu que les institucions locals i autonòmiques dediquin a l'esforç solidari el 0'7% dels seus pressuposts. El zero set té un punt d'arbitrarietat en l'origen, però és un emblema lloable, i no hi ha res de més just i necessari que la seva posada en pràctica efectiva: la realitat de la pobresa és tan estesa i tan esfereïdora que les necessitats locals no poden servir de pretext. Vivim en un món íntimament interconnectat, i hauríem de voler ser una sola família humana.
Els pressuposts que s'estan tramitant al Parlament de les Illes Balears presenten una quantitat assignada directament a la Direcció General de Cooperació que queda lleugerament sota el 0'7%. El zero set es compliria, diu la resposta, computant partides d'altres departaments que també tenen a veure amb la cooperació internacional. No em vull detenir a valorar massa l'argument: la solidaritat no es resol amb artificis de comptabilitat. El que seria una dimissió intolerable és que continuàssim pel camí marcat pel PP de pressuposts que no s'executen en la seva totalitat i que es fonen en factures ben poc solidàries. No ens hem de cansat de repetir-ho: en política de cooperació, la qualitat val tant o més que la quantitat. Això sí: no podem renunciar al zero set. Com més clar i més incontestable millor. I si en lloc del zero set fos l'u, millor encara.
