Amb motiu del debat dels pressuposts de la comunitat autònoma
torna a sortir la qüestió del zero set, és a dir, el 0'7% de
solidaritat amb el Sud. Vagi per endavant una cosa: que el PP
critiqui uns pressuposts al·legant que no compleixen el zero set
fa, simplement, rialles. El PP fa de la cooperació internacional un
instrument de la batalla partidista, com si no fos molt fàcil
deixar-lo amb les vergonyes a l'aire. Tothom entén que allò que
mesura la solidaritat amb el Sud de qui sigui (d'un govern, d'una
família o d'un individu) no és el que es proposa destinar-hi a
principis d'any, quan es fa una previsió de despesa, sinó el que
s'hi ha dedicat de manera efectiva una vegada que l'any ha
transcorregut. El PP dels darrers anys aprovava, el mes de
desembre, pressuposts autonòmics que incloïen un 0'7% per a
cooperació internacional, dels quals només se n'executava una
quantitat equivalent al 0'5%. I això sense entrar a analitzar si
tot el que s'executava superaria una avaluació mínimament seriosa
del que es pot computar com a despesa solidària: els hotels de luxe
a l'Argentina, per exemple, no superien la prova.
D'on ve, el zero set? L'any 1970, l'Assemblea General de Nacions
Unides va adoptar una resolució en què per primera vegada es
fixaven objectius de transferència de recursos des dels països
industrialitzats cap al que llavors s'anomenava el Tercer Món.
D'acord amb aquesta resolució, per fer possible el desenvolupament
dels països pobres, els països rics havien de transferir als països
pobres un 1% del seu Producte Nacional Brut, objectiu que s'havia
d'assolir, «com a molt tard» el 1975. La major part d'aquestes
transferències havien de provenir de l'ajuda oficial al
desenvolupament, que havia de ser equivalent al 0'7% del PNB.
D'aquí ve el zero set. Tenint en compte que, del 1970 ençà,
l'abisme que separa països rics i països pobres no ha deixat de
créixer, la xifra mereixeria una actualització.
El zero set de què es parla al Parlament aquests dies és una
transposició posterior: a partir del 0'7% del PNB que haurien de
garantir els estats, per analogia, s'estableix l'objectiu que les
institucions locals i autonòmiques dediquin a l'esforç solidari el
0'7% dels seus pressuposts. El zero set té un punt d'arbitrarietat
en l'origen, però és un emblema lloable, i no hi ha res de més just
i necessari que la seva posada en pràctica efectiva: la realitat de
la pobresa és tan estesa i tan esfereïdora que les necessitats
locals no poden servir de pretext. Vivim en un món íntimament
interconnectat, i hauríem de voler ser una sola família humana.
Els pressuposts que s'estan tramitant al Parlament de les Illes
Balears presenten una quantitat assignada directament a la Direcció
General de Cooperació que queda lleugerament sota el 0'7%. El zero
set es compliria, diu la resposta, computant partides d'altres
departaments que també tenen a veure amb la cooperació
internacional. No em vull detenir a valorar massa l'argument: la
solidaritat no es resol amb artificis de comptabilitat. El que
seria una dimissió intolerable és que continuàssim pel camí marcat
pel PP de pressuposts que no s'executen en la seva totalitat i que
es fonen en factures ben poc solidàries. No ens hem de cansat de
repetir-ho: en política de cooperació, la qualitat val tant o més
que la quantitat. Això sí: no podem renunciar al zero set. Com més
clar i més incontestable millor. I si en lloc del zero set fos l'u,
millor encara.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.