Ja fa una partida llarga d'anys que va ser notícia que una mare
feia un ús ben particular del telèfon: Tenia els dos fills
estudiant a la capital i cada matí els trucava per despertar-los,
en el benentès que els fills no despenjaven el telèfon per tal
d'estalviar el que pogués costar la telefonada. Ben mirat, era un
bon acord per a les parts involucrades, amb l'excepció de la
companyia telefònica, car la mare despertava els fills i aquests no
s'havien de preocupar ni de posar el despertador, ni sobretot, de
despenjar el telèfon, la qual cosa "sigui dit de passada" els
permetia seguir al llit dormint sense haver de donar comptes de res
a la mare. La companyia telefònica va posar el crit al cel perquè
deia que això era ben bé una estafa, atès que feien servir de franc
unes infraestructures que eren molt cares de mantenir.
No record gaire els detalls, però em sembla que la cosa va
saltar als diaris per mor justament d'una denúncia de la
telefònica. Anys després, amb l'adveniment de la telefonia mòbil,
això de les telefonades perdudes "les perdudes, a seques" es va
generalitzar i ara és una pràctica més que habitual, especialment
entre els adolescents, però no és aliena tampoc a, per exemple, els
serveis de teletaxi que acostumen a emprar el sistema de la perduda
per avisar que el taxi ja ha arribat al lloc demanat. Aquí també hi
va haver un tímid intent per part de les operadores "ara ja n'hi
havia més d'una" de parar aquesta pràctica, tot intentant fer pagar
només pel simple fet d'haver marcat el nombre i que el telèfon del
destinatari començàs a repicar. Per sort, sembla que no se'n van
sortir, però per contra encara tenim "a preu de canari jove" allò
de l'establiment de telefonada que serveix per a compensar amb
escreix totes les perdudes fetes. Els explicava tot això perquè
sembla que el sistema de les perdudes ve de molt abans del telèfon
i hi ha una història relacionada, a mig camí entre la realitat i la
llegenda urbana, que involucra Rowland Hill, un mestre i innovador
anglès, responsable de la reforma del sistema de correu britànic,
iniciada devers el 1834. Aquesta reforma va significar la
introducció de novetats com fer pagar les despeses de la carta al
remitent i no al destinatari, com havia estat fins ara i, també,
que el cost de l'enviament fos en funció del pes i no de la
distància.
Conta la llegenda que Hill es trobava en una posada escocesa
quan el carter va dur una carta a la madona, aquesta va mirar
acuradament el sobre i l'hi va tornar al carter tot dient-li que no
podia pagar-ne el cost. En un rampell de generositat, Hill va donar
els diners al carter i la carta va quedar sobre la taula, sense que
la madona li tornàs a fer cas. Passades unes hores i davant la
curiositat de Hill, la madona li va donar les gràcies pel gest,
ensems que li deia que havia estat inútil, ja que tota la
informació que contenia l'havia poguda esbrinar només llegint el
sobre. I és que tenia família que vivia molt enfora i de tant en
tant, per saber notícies s'enviaven aquestes cartes, a les quals no
hi havia altra cosa escrita que l'adreça de destinatari, això sí
"explicà la madona" amb cada línia escrita per una mà diferent,
d'aquesta manera, si a l'adreça apareixien totes les cal·ligrafies
dels membres de la família, sabien que estaven bé i, el que era
millor, de franc. Dit altrament, eren l'equivalent a les trucades
perdudes dels nostres dies. Malgrat que n'hi ha que diuen que
enciclopèdies com la Larousse o l'Espasa Calpe parlaven d'aquesta
història, no tinc manera per comprovar que no sigui una llegenda
urbana, però és d'aquelles que serveix per a il·lustrar que la
tecnologia ja pot canviar, però els que essencialment no canviem
som nosaltres, i no sé si afegir «per sort». Tanmateix, Rowland
Hill sí que va existir, va fer la reforma del sistema postal i va
dedicar bona part de la seva vida a treballar i millorar el fruit
de la seva reforma. Sigui dit de passada, també havia proposat
reformes en el sistema educatiu que incorporaven, entre d'altres
menuderies, l'objectiu d'aconseguir «una educació centrada a
l'alumne, que li proporcioni coneixements, destreses i capacitat de
comprensió suficients que li facilitin l'autoaprenentatge al llarg
de tota la vida» i, per afegitó, això s'havia d'aconseguir amb
amabilitat i no amb garrot i, a més, com a eina de disciplina calia
fer servir la influència moral per comptes de la por. Tot això ho
deia en un llibre "Public Education" publicat a Londres el 1822. I
és que ben bé tot ve de molt enrere.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.