La manera més fàcil d'arreglar el món, com a mínim el micro-món que ens envolta, allò que ens importa perquè és el que ens toca de més a prop, és fer-ho al davant d'una bona ampolla de vi, d'un bon menjar i a ser possible en un d'aquests locals on t'hi sents bé, es nota l'avior de les rajoles i la presència dels mestres que ens precediren en aquelles mateixes taules.
La trobada va ser el passat divendres a la nit, no aquest divendres, quan amb uns altres amics es reunírem a Lloseta per retre homenatge a la grandíssima escriptora que és Maria Antònia Oliver, sinó el divendres dia 16 de novembre, amb un fred que pelava i que ens fa preveure que enguany serà diferent pel que fa a climatologia, aquesta és la gràcia.
D'entre els amics n'hi havia un que és fotògraf i periodista, i possiblement un dels millors companys de viatge que hi pot haver, un tipus excepcional, que capta amb les seves imatges una gran sensibilitat. L'altre, a banda d'un altre gran amic, un d'aquests que no et deixen mai a l'estacada, és per sobre de tot un filòsof. No sé si ell ho ha pensat, de definir-se'n així, però un filòsof per a mi no és aquell que només reflexiona sobre la moral, la política, l'ètica i la religió d'un país, sinó aquell que t'hi fa pensar a tu, que t'estimula a la reflexió intel·lectual, que no et deixa indiferent.
El fotògraf i jo vivim a Barcelona de forma habitual, bé, el fotògraf es mou més que una baldufa, i a mi m'agrada dir que realment viu als aeroports i als avions, i que la seva estada sobre la terra és una circumstància. L'altre és de Mallorca, és una d'aquestes persones que només es poden produir a l'illa. I precisament per això, perquè s'estima Mallorca amb immensitat i perquè creu que hi pot haver un pla per salvar-la de la progressiva madrilenyització que hem patit en els darrers temps, val la pena escoltar-lo.
I així, en aquell escenari on en Manolo Vàzquez Montalbán -no us perdeu l'exposició que fan al Palau Robert i que alguna institució hauria de dur a les Illes, no pot ser que no poguem veure aquesta exposició a l'illa- va immortalitzar moltes escenes de Carvalho i Biscuter i on fan unes de les millors mandonguilles del món, vàrem arreglar el món, aquesta illa que els tres duim al cor.
Hi havia una quarta persona, una dona que demostrava la seva intel·ligència perquè assimilava tot el que hi havia en joc en aquella conversa on es mesclava la política, l'espai comunicatiu, les necessitats d'un nou projecte -o la reconversió dels existents-. Hi havia una dona que quedava astorada d'algunes de les mangarrufes culturals dels darrers temps -i ja sabeu que tot és política. S'ho mirava i escoltava, calculant i multiplicant aquelles petites anècdotes -escarrufants però anècdotes al cap i a la fi- i extrapolant-les a d'altres realitats. Ja sabeu, allò de la podridora de la cultura.
Per descomptat, el menjar fou excel·lent, el vi va tenir un punt que enllaçava amb la tradició romàntica de la recerca del sublim i al final la conversa es va anar allargant mentre a fora, prop de la Rambla del Raval, la nit es feia fosca i el fred tallava les ànimes. Ens acomiadàrem poc després, tots quatre, quan va venir un taxi i el grup es va desfer.
Sabeu quina és la lliçó d'aquella nit? La lliçó és que hi ha gent que no deixa d'estimar Mallorca, de pensar en Mallorca, i de fer-nos pensar en Mallorca -i per extensió amb les illes-. Són aquells que no es resignen a ser Fabrizzios, sinó que aspiren a ser els fundadors d'una nova nissaga. Són els amics que ens fan creure en l'esperança. I ens recorden la importància de Mallorca, el centre del món. Podem salvar-la.
