cielo claro
  • Màx: 22.63°
  • Mín: 13.08°
22°

El jersei

Actualment, quan sentim a parlar de la Memòria Històrica, a molts se'ns remouen petites històries familiars que romanien estotjades dins el calaix dels records. Ma mare sovint ens contava un fet que la va fer sentir tan traïda i enganyada que sempre ho va dur dedins. Ella, el trenta-sis, com moltes altres al·lotes del poble de Bunyola, havia estat reclutada per la secció femenina local de la Falange.

Des de Ciutat se va fer una crida als pobles per recollir roba d'abric per als soldats nacionals que passaven fred al front de la península. Ma mare era molt manyosa fent calça i no donava l'abast fent jerseis de llana.

Eren temps durs; moltes al·lotes del poble eren collidores d'oliva. Amb els dits inflats de sedes, trencaven amb mans balbes la gelada que sovint cobria els camps i pellucaven les olives perdudes fins a omplir el paner.

Era d'agrair, després de tot un dia a cel ras, l'escalfor del local de la Falange. El trull de les al·lotes xerrant mentre cosien. Cançons patriòtiques que enervaven els seus cors amb promeses de banderes victorioses i camises brodades per elles que sempre mirarien el sol.

La cap de la Falange de la contrada tenia un fill, ros i ben plantat, qui als ulls de les nines era com un heroi de pel·lícula. Solia acompanyar sa mare en les visites setmanals al poble. Es passejava pels carrers amb la seva camisa blava i feia sospirar aquells cors tendres que bategaven dins cossos madurats abans d'hora.

Un horabaixa, quan ma mare va arribar del camp i després de rentar-se la brutor de la terra amb quatre grapades d'aigua del pou, s'encaminà delerosa cap al local. Quan creuava la plaça del poble, va veure el fill de la cap. Anava net i llustrós, la blavor dels seus ulls feia joc amb el jersei que, fent el gallet, lluïa. Aquell jersei havia sortit de les mans de ma mare, ella, no se'n podia avenir. Estava destinat als soldats del front.

Ma mare era de geni curt; la indignació va fer que en quatre gambades salvàs els darrers metres que la separaven de la seu de la Falange. Va entrar com la tramuntana quan bufa disposada a arrasar-ho tot. Sense pensar-s'ho gens ni mica va empènyer la porta del despatx de la cap sense tocar abans, contràriament a com li havien ensenyat.

- Senyora, tenc que xerrar amb vostè.

- Aina, ¿que no te han enseñado que esto no son maneras?

Ma mare alenava fort, a penes sabia castellà.

- Sí, senyora; però jo he fet es jersei pes soldats...

- ¿Qué quieres decir con esto?

- Es seu fill se passeja per sa plaça amb es meu jersei posat.

- No digas tonterías, mi hijo compra sus jerseis en Palma en las mejores tiendas, y ahora vete, que tengo trabajo.

Ma mare va callar, va pensar que seria millor exposar-ho públicament. Cada setmana, aprofitant la visita de la cap, es feia una reunió on tothom podia exposar les seves demandes i queixes.

El dijous següent, el dia de la reunió, ma mare va aixecar la mà.

- ¿Qué quieres Aina?

La cap estava remolesta.

- Volia dir que jo he fet un jersei pes soldats des front i el duu posat es fill de sa senyora.

-Aina, calla, no digas tonterías, ¿sabes cuál es el castigo por decir mentiras?

Ma mare ho sabia: l'oli de ricí; però ella no va afluixar, era de morro fort.

- Es jersei era para los soldados.

- Un vaso de aceite de ricino para Aina.

L'hi varen donar, ella se'l va beure sense pipellejar.

- Qué, ¿ya tienes bastante?

- No, es jersei era para los soldados.

- Otro vaso para Aina.

Més oli de ricí, ma mare se'l va beure.

No va poder continuar; humiliada, va haver de córrer cap al lloc comú.

Des d'aquell dia, ma mare va deixar de creure en qualsevol casta d'ideologia i va aprendre a creure en les persones fossin del color que fossin. Es va donar de baixa de la Falange. Els seus somnis de blaus rutilants s'havien convertit en estantisses cendres; va arrossegar l'amargor de l'oli de ricí tota la vida.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.