L'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, definí ahir Francesc Candel, mort a Barcelona a 82 anys, com «una de les persones més importants de la segona meitat del segle XX a Catalunya». Quan arribà sent un nin a principis dels anys quaranta a la Barcelona de la fam i la desesperació, Candel era un xarnego. Venia d'una zona castellanoparlant del País Valencià arrossegat per la seva família, que cercava sobreviure. Visqué en una barraca als voltants de Montjuïc i trampejà per diferents oficis com tants i tants centenars de milers de persones de la Península que no tenien feina al seus llocs d'origen. Venien de províncies andaluses, de Múrcia, d'Alacant. Eren derrotats de la Guerra Civil. Els terratinents no els donaven feina. Arribaven a Barcelona o a Mallorca, allà on els oferien feina. Però aquell jove Candel, en aquelles circumstàncies tan difícils, decidí imposar el seu seny i la seva personalitat. I es féu escriptor, just enmig d'una dictadura que es mostrava especialment dura a Catalunya. Descriví el seu món dels suburbis i les penalitats, allà on les ciutats canvien el seu nom. I els anys seixanta, amb la seva obra Els altres catalans destruí per sempre el concepte despectiu xarnego. Aconseguí un respecte cada cop més gran cap als immigrants arribats a Catalunya. Això féu més solidaris els catalans de soca-rel i, com digué ahir el president Montilla, Candel féu molt amb la seva obra per construir un sol poble. Candel començà la seva militància política al PSUC i evolucionà en la seva senectut cap a posicions cada cop més nacionalistes catalanes. Féu de la seva terra d'adopció, que al principi només li pogué oferir una barraca, la seva estimada pàtria, que ell tant contribuí a reedificar.