Hi ha algunes associacions que s'han proposat que el centre històric de la ciutat de Palma es mantengui en condicions de dignitat. El centre històric concentra molta d'atenció i molts de recursos, econòmics i sobretot humans, però fa la sensació que mai no es té res assegurat, que sempre s'ha d'estar en guàrdia perquè qualsevol distracció de la ciutadania pot donar lloc a abusos. Ara preocupen molt aquests centenars d'edificis esbucats. Què se'n farà. Dies enrere vaig sentir una entrevista amb Oriol Bohigas, arquitecte, urbanista, exregidor d'urbanisme i després de cultura de l'Ajuntament de Barcelona. Es parlava del centre històric barcelonès, de com es pot evitar que es converteixi en parc temàtic, i ell donava la resposta més assenyada, és a dir, el centre històric ha de ser viscut, vol dir això que hi ha de viure gent, perquè si no, s'hi instal·len l'abandonament i la delinqüència..., o es converteix en parc temàtic. Es mostrà partidari d'intervenir amb valentia en els centres històrics de les ciutats, per sanejar-los i per crear unes condicions generals que convidin el ciutadà a instal·lar-s'hi. Servidor vaig entendre que és el contrari del que, pens, opina molta de gent, en el sentit que les construccions noves en els barris vells han de tenir una fatxada feta a l'antiga, alhora que els interiors presentin una funcionalitat pròpia del nostre temps. L'edifici que fa cantonada del Palau Reial amb Estudi General, posem per cas, seria l'exemple del que no ha de ser una construcció nova en un barri històric: és a dir, una tergiversació arquitectònica per la qual el present es vol disfressar de passat -molt en sintonia amb el complex de la dreta descrit per Jean Plumyène i Raymond La Sierra. Aquestes actituds imitatives degraden allò que pretenen respectar. (I mostren el llautó de mala manera.) En arquitectura i urbanisme, hi ha moltes formes i vies de diàleg amb el passat des del present, sempre que els poders públics estiguin representats per persones intel·ligents i honrades -ja sé què em direu, però la realitat també és feta del que podria ser. En els centres històrics de moltes ciutats arruïnades pels bombardeigs de la Segona Guerra Mundial està escrit que aquests diàleg és possible, sense que això signifiqui donar barra lliure als genis de la postmodernitat. Preocupa que els edificis esbucats en el centre de Palma permetin l'aflorament d'altres tants edificis mimètics respecte d'allò que presenta el conjunt de més superficial. Preocupa, sobretot, perquè aquest fals parentiu estilístic, tan cursi com presumptuós, té vertaderes legions de hooligans. La memòria? No hi ha manera més dràstica d'eliminar-la que mirar de suplantar-la amb la imitació del que va ser, però no fou -com així ho demostra la darrera reforma del passeig de la Riera, obrada en temps del duo Rodríguez/Fageda.