Si haguéssim de fer cas d'un estereotip que ha arrelat obstinadament en una part del nostre territori polític, Unió Mallorquina seria un club d'interessos: així és com defineix alguna gent la formació liderada per Maria Antònia Munar. No tenir una ideologia més o menys clara ni unes actituds que en siguin deutores, presenta aquests petits problemes: la teva imatge és molt vulnerable a les definicions que arriben de fora. Aquesta definició és d'un reduccionisme intolerable, falsari per tant. Ningú que conegui, ni que sigui per damunt-damunt, la complexitat de l'espectre ideològic d'UM, no se'n donarà per satisfet. L'espai sociològic d'UM és mal d'encerclar, i si preteníem orientar-nos per mitjà de la militància més polititzada, per ventura els problemes augmentarien, tota vegada que qualsevol mallorquí coneix militants d'UM que limiten amb el PP i d'altres que freguen el PSM i fins i tot ERC. N'hi ha uns altres, finalment, que limiten amb la immensitat de Déu, però això passa quan es fa ostentació de centrisme. Sigui com sigui, té mèrit mantenir cohesionat tot el material d'al·luvió de què és formada UM. És clar que també té un preu, que s'ha pagat a sa Pobla, per exemple, i que ha estat a punt de pagar-se amb l'autoexclusió de militants molt significats -els crítics. No podem dir, però, que UM hagi sabut delimitar un territori polític de centre nacionalista a l'estil de Convergència o d'Unió, sobretot perquè una tasca tan delicada no es pot fer sense una aportació remarcable del món de les idees, al qual bona part de la cúpula de la formació sembla refractària. Dràsticament refractària. Qui gosaria situar ideològicament UM sense servir-se d'una placenta d'ambigüitat regalimant per cada paraula? L'abandó de Maria Antònia Munar al front de la formació i la consegüent carrera de cap a la presidència seria, almenys vist des de fora, una oportunitat magnífica per elaborar un projecte de partit -en consonància amb un projecte de país- que oferís un full de ruta raonable, creïble i engrescador: no ja per a la militància, sinó per a una societat que necessita tenir opcions clares i no pegar de l'eufòria al desengany, de l'esperança a la perplexitat. Ara per ara, la poca incidència de les distintes propostes en la identitat del partit resulta una mica decebedora. Direu que aquestes qüestions s'han de resoldre a les bodegues d'UM. Per ventura sí, però un partit que s'ha pogut beneficiar de tant de poder i de tants de càrrecs des de fa tants d'anys, ben bé ens podria deixar participar, com a oients, en un debat ideològic que imaginam inevitable. A no ser que no hi hagi debat, i, en aquest cas, estaríem amb les mateixes, immersos en una indefinició que ha permès definicions tan injustes com la que citàvem al principi.