El gran constrenyiment

Escrivia Xavier Bosch la setmana passada a l'Avui: «Si pretenem ser una democràcia avançada, l'elector hauria de començar a votar de manera més interessada i menys ideologitzada. Seguint, principalíssimament, la seva conveniència. (?) Com més deficitària és una democràcia, més s'accentua la tendència a projectar ideologia sobre els afers diaris (per exemple,sobre el traçat d'una via de tren)». Aquí la projectam sobre la ubicació d'un hospital, i en el primer Pacte de Progrés els hotelers la projectaren sobre l'ecotaxa (i fa poc sobre la presència d'una catalanista a les llistes). Però la nostra situació és molt lluny de, ni tan sols, poder fer aquestes reflexions, perquè allò que projectam no és ideologia, sinó el seu estereotip, la seva petrificació. La guerra del 36 i la petjada de l'època franquista encara afecten la política actual. Aquella guerra (i el record que en tenim) té dos trets: fou entre dretes i esquerres i hi hagué bons i dolents. I l'oposició al franquisme només tingué un protagonista: l'esquerra extrema i dogmàtica (PCE o PSUC i Comissions Obreres). El pes determinant d'aquella guerra fortament ideologitzada (en el sentit de dretes contra esquerres) relega encara el vector nacionalista a un paper poc rellevant, i com que aquells que continuaren fent oposició visible al franquisme tenien totes les nostres simpaties i no eren gens democràtics, resulta que el vector democràcia/autoritarisme també és prescindible. Encara més: la connotació ètica de l'enfrontament (bons i dolents) fa percebre com una traició qualsevol aproximació a l'altre bàndol (o als seus hereus naturals). Aquests són els constrenyiments encara vigents de l'esquerra, i això explica el seu comportament. Al Principat, al País Valencià i a les nostres illes l'esquerra nacionalista ha unit el seu destí al comunisme. La guerra i el franquisme restringiren per moltíssims d'anys les possibilitats de prendre partit racionalment. No exager: estudis científics avalen que els resultats electorals del període democràtic actual, a cada circumscripció, s'avenen molt més amb els de les darreres eleccions republicanes (el Front Popular i la dreta) que no amb els valors de variables sociològiques que, a altres països, són explicatives (nivells de renda, d'estudis, d'immigració, distribució per edats, etc.). Les coseqüències d'aquest determinisme són generalment dolentes. L'adscripció als partits és més pròxima a la identificació religiosa o futbolística que a una adhesió racional. «Amb raó o sense, són els meus» és la conclusió de qualsevol simulacre d'anàlisi. Les enquestes asseguren que per molts de desastres que provoqui la incompetència i el frau dels socialistes a Catalunya, si no és cap a l'abstenció no hi haurà desplaçaments de vots. On haurien d'anar? El votant té principis, no actua per interès, i per res trairia els seus. Ni per protestar per una setmana sense llum o d'un mes sense trens. Canviar el vot seria mesclar indecentment ous amb caragols. Viva el Betis manque pierda! És ben clar que té raó en Damià Pons quan afirma que, el nacionalisme sempre treurà més vots per separat que en una sola opció: si el nacionalisme importa poc, les dretes no votaran mai amb les esquerres, ni les esquerres amb les dretes (però sí que passarà que els mallorquins votaran amb els forasters o, si ho voleu millor, els nacionalistes mallorquins amb els espanyols). I tampoc no és gaire important que ningú no sàpiga ben bé quina és la diferència que hi ha entre les dretes i les esquerres.