Conceptes de poesia i poesia de conceptes

Per descomptat cal esser conscients que aquestes contraposicions no són absolutes. Val a dir que la composició de la poesia pot esser considerada simultàniament com la pràctica d'una de les belles arts i com la recerca afamegada d'una mica més de veritat, com una activitat cognoscitiva. Tanmateix, cada practicant de la parenta pobra -ni que sigui ocasional, com el que sembla més normal- té un ordre de prioritats.

En podem dir parenta pobra per tota una sèrie de raons. La primera -i més important- és perquè sempre hi ha una distància considerable entre el que el poeta vol fer i el que, efectivament, aconsegueix de fer. La segona raó o el segon motiu de la seva condició de parenta pobra és, clar i català, la seva manca de lectors. La tercera, conseqüència de la segona, és la seva relativa desconsideració per part del món literari en general -la novel·la sempre sembla un gènere molt més seriós i respectable- i, comprensiblement, el gremi editorial en particular. El que no vol dir que no puguem dir-ne parenta rica quan ens referim, per exemple, a l'obra de Rimbaud, de T.S. Eliot o de Rosselló-Pòrcel.

La poesia com a art seria la que tendria com a objectiu fonamental crear beutat, crear bellesa oral, per mitjà de l'aplicació rigorosa d'unes normes mètriques consagrades. Segons alguns, sense el recurs a aquestes formes mètriques i estròfiques, el resultat de la comesa o de la feina del poeta no podria considerar-se com a poesia. Entre nosaltres, certament, aquest ha estat el criteri culturalment correcte -quasi gosaria dir el criteri políticament correcte- fins al noucentisme o al postnoucentisme, com aquell que diu fins fa molts pocs anys.

Naturalment, a la poesia com a mètode de coneixement, com a via o procediment per a aconseguir qualque mica més de veritat, l'importa molt més aquesta -la veritat- que no cap esplendor formal. Però això no vol dir, de cap de les maneres, que oblidi que el que requereix sempre un text de la parenta pobra és quedar. I, naturalment, les formes del llenguatge poden esser decisives. El que passa és que aquestes formes no es poden reduir a les formes de cap preceptiva. Això fa que el poema s'hagi de compondre sempre en veu alta, encara que un tengui la boca ben closa. I que la sintaxi s'hagi de manipular o canviar adeleradament una i altra vegada, fins que el vers quedi dient el que ha de dir, ni menys ni pus, en la mesura que això és possible, que no és mai total, ni prop fer-s'hi.

L'amic Jaume Munar s'ha referit a aquests dos grans conjunts o subconjunts com «poesia de paraules» i «poesia d'idees» i -malgrat que resulta impossible una separació total entre les unes i les altres, entre els mots i les idees o els conceptes- aquesta un xic agosarada taxonomia pot ajudar prou a comprendre més fàcilment, més immediatament, el que es vol dir. Perquè és evident que la poesia que pretén esser una mena d'orfebreria verbal productora d'unes joies ídem no es preocupa gaire de manejar idees com, igualment, la poesia de les idees no es dedica habitualment als jocs verbals. Tanmateix, cal esser conscients també que, com acabam d'apuntar, els significants sempre es presenten aferrats -per dir-ho així- a uns significats, a uns conceptes. De més, hi ha el tema dels mites, als quals poden recórrer tant la «poesia de paraules» com la «poesia d'idees».

Per descomptat, d'una manera més general, tal vegada podem definir la poesia com una sensibilitat especial davant determinats aspectes de la realitat. Amb la particularitat que residiria més en la sensibilitat que permet la seva percepció que en els aspectes que la provocarien. Val dir que, sense el gènere humà -o determinats individus d'aquest gènere- la parenta pobra /rica no podria existir. Aquí -per a eventual escàndol d'alguns- la cosa coneguda no existiria sense el coneixedor; d'alguna manera, el subjecte que coneix determina l'objecte conegut. De fet, el subjecte -com hem vist- pot arribar a pretendre convertir-la o transformar-la en el resultat d'un treball d'orfebreria. Així, la beutat d'alguna manera s'independitzaria de la realitat.