El PP es pensa que ha trobat una gran pesquera electoral, en la ja famosa frase escrita per Joan Lladó sobre la utilització d'un retrat del rei com a ciri. Ha duit la qüestió al Parlament, la durà al Consell i no juraria que no la pensi dur al Congrés dels Diputats. Que continuïn així, si volen, però si duen les institucions pel camí de posicionar-se davant totes les sortides de to dels polítics, tenen les de perdre: el cosí d'en Rajoy i la extraordinaria placidez que Mayor Oreja atribueix al franquisme poden donar molt de si.
No faria que repetís que no trob encertada la frase de l'amic Lladó: ho he dit al ciberespai i ho he dit des de la tribuna del Parlament. Ho deix escrit, però, per si de cas. Jo som partidari de cremar com menys coses millor, encara que sigui perquè tota crema suposa l'emissió de diòxid de carboni, i jo tenc un cosí que és professor i que m'ha dit que les emissions de diòxid de carboni contribueixen a l'escalfament global del planeta. Menys encara m'agrada la crema de fotos de persones humanes, que deia en Mikimoto, siguin reis o siguin auxiliars administratius.
Més enllà de la frase, i més enllà també de l'evident interès del PP per sucar-la electoralment tant com puguin, les iniciatives que duu el Partit Popular es fonamenten en una concepció sacralitzant i sacralitzada de la Corona que no sembla pròpia d'un règim democràtic del s. XXI. En l'exposició de motius de proposta del Partit Popular, la Corona és, ni més ni menys, que «la institució que simbolitza la unitat i la permanència del nostre país», la institució que ha fet possible la transició i la «peça clau de tot el sistema democràtic». Em puc imaginar el redactor del text aturant-se a fer una reverència després d'escriure cada frase.
Les institucions mereixen respecte, però no besades als anells. L'adulació, segons Aristòtil, és pròpia d'homes de baix esperit, i el respecte ben entès ha d'implicar la possibilitat de la crítica i del qüestionament. Per tant, no ens hem de dedicar a ensabonar ningú mentre continuïn existint, entorn de la monarquia, tabús mals de justificar. Totes les persones tenen dret a la protecció davant la injúria i la calúmnia, però el delicte d'ofenses a la Corona és una herència predemocràtica. «El delicte d'ofenses a un cap d'estat dóna als cap d'estat un estatus desmesurat en relació al dret comú aplicable a tots els ciutadans». No ho diu cap extremista: ho diu el Tribunal Europeu dels Drets Humans, en una sentència de 2002 referent a uns periodistes francesos que havien estat condemnats per suposades ofenses al rei del Marroc.
Ha de ser possible, per tant, que es pugui parlar d'assumptes com les despeses de la Casa Reial, un afer sobre el qual pesa un vel de fosca inacceptable. O que es pugui dubtar de la idoneïtat del fet que el cap de l'Estat participi en caceres de plantígrads al Caucas o als Urals. De manera especial, s'ha de poder qüestionar el dogma del lligam indissoluble que hi ha a Espanya entre monarquia, transició i democràcia, que es presenten com a realitats que no podrien existir una sense l'altra. La democràcia és concebible, aquí i ara, sense monarquia. És més: la designació de Joan Carles de Borbó com a hereu de la prefectura de l'Estat no era l'única via possible de transició, i molts d'espanyols creuen que el fet que Joan Carles de Borbó fos designat successor pel dictador Francisco Franco carrega sobre la nostra democràcia un vici d'origen. No val, per tant, aprofitar accions o declaracions desafortunades per reforçar dogmes o tabús que ja són mals de creure.
