Un capvespre de tardor, plujós i rúfol, un indigent va tocar a la porta d'un centre d'acollida demanant allotjament per aquella nit. El monitor que atenia la porteria el va convidar a seure davant la seva taula per complimentar la fitxa de demanda. Feia poques setmanes, l'organisme públic responsable d'aquell servei havia implantat una nova fitxa de registre, a fi de facilitar la realització d'estadístiques i la confecció de la memòria anual del centre. Deien que si es millorava la recollida de dades, es coneixeria amb més precisió i detall el perfil dels demandants, i es podrien dissenyar accions més adequades a les seves necessitats.

El monitor va començar a fer preguntes a aquell home: nom, procedència, situació personal, malalties, addiccions... Va dedicar un esforç considerable a cercar al manual d'ajuda del nou sistema de registre els codis adients per determinar la situació del demandant i encertar la intervenció a realitzar... però no se'n va sortir: el que li explicava aquell home no quadrava amb les categories codificades del manual. Finalment, el monitor, amb aire pesarós i de sincer abatiment, li va amollar la frase fatídica: «em sap molt de greu, però vostè està fora de perfil». No costa gaire d'imaginar la cara de pòquer que devia posar aquell home, sense llar i sense recursos per pagar-se una nit a una pensió, davant aquella resposta «tècnica». I el pitjor de tot, és que el monitor devia tenir raó. Ah, sí, no ho he dit abans: això va succeir a Palma, talment, just fa un parell d'anys...

Avui m'han contat el cas de Vicenta Anangono, una senyora equatoriana de noranta-quatre anys -quina dona del món no és una senyora als noranta-quatre anys?- que, si ningú no hi posa remei, pot morir sola i desemparada al seu país perquè la normativa espanyola d'estrangeria no permet donar-li un visat per venir a Barcelona a reunir-se amb la seva única filla i els quatre néts, l'única família que té al món. Càritas Barcelona ha posat el tema en mans d'advocats i pensa recórrer al Defensor del Poble si el consolat espanyol a Quito no li concedeix el visat. Mentrestant, les autoritats espanyoles mantenen la negativa amb un argument imparcial, objectiu i, no en faltaria d'altra, ajustat a dret: la situació de la senyora Anangono està fora de perfil.

D'acord: l'evolució de les polítiques socials, la universalització del sistema de salut, la regulació i tecnificació de tots els serveis públics d'atenció a les persones, la professionalització dels agents i assistents d'aquests recursos... sí, tot això ha dotat de rigor i solvència la concreció de l'estat de benestar, i ha permès superar l'antiga beneficència, el pur assistencialisme, la bona voluntat desproveïda d'eficiència. Però alguna cosa ens haurem de fer mirar si pel camí hem perdut la compassió i la sensibilitat, i si davant casos de misèria o de necessitat d'una evidència absolutament incontestable, d'una claredat meridiana, algú pot afirmar, amb la llei a la mà i sense que li tremoli el pols, que algú està fora de perfil. Si la professionalització i la tecnificació en els àmbits més sensibles per a la integració social -els papers, el treball, la salut, l'educació...- no estan vacunats contra el virus de la burocràcia, segurament són altres coses les que han quedat fora de perfil, com el més pur i simple sentit comú, sense el qual tot es redueix a números, dades, estadístiques, i estupideses de l'alçada d'un campanar.