Targeta vermella

Si alguna targeta es mereixia la targeta vermella -tot utilitzant el símil futbolístic-, és la targeta verda. Ho sé, he fet un joc de paraules amb poca gràcia, però que ajuda a començar un article que té la voluntat de tractar un dels temes més controvertits de l'anterior legislatura. Si fem una mica de memòria recordarem que la targeta verda va ser la substitució o la prostitució -triïn vostès mateixos- de l'ecotaxa. Amb la targeta verda s'havien d'obtenir els mateixos ingressos que amb l'ecotaxa, però sense que -tipus tàmpax- es notàs, es veiés, etc. Tant va ser l'esment que es va posar que no es notàs, que no ho va notar absolutament ningú. El resultat? Una fundació, tres-centes mil targetes distribuïdes -no sabem quantes d'aquestes se n'han venut-, uns ingressos que no bastaven ni per pagar el sou del personal de la fundació, cap inversió important, etc. La Fundació pel desenvolupament sostenible de les Illes Balears va ser formada a través de l'estorsió que el Govern va poder fer a les entitats bancàries que hi formen part. Els hotelers i els seus doblers miraven cap a un altre costat.