Ahir vaig anar a dinar a l'Hipòdrom Son Pardo, on hi ha un gran restaurant bufet regentat per la família Carreras, propietaris també del restaurant Ses Torres (Ariany). Va ser un simple fet quotidià el que em va decidir a escriure aquest article. Al restaurant hi devia haver un parell de centenars de persones. Els cambrers traginaven plats, a la cuina anaven a tota, la cafetera es cansava de fer cafès i un dels propietaris, i cuiner, en Pep, no aturava d'anar amunt i avall. És un dels amos, però treballa més que ningú perquè saben que «un negoci només funciona si hi ha l'amo». Madò Catalina, l'amo en Pere, en Pep, en Jordi i en Pedro són la família Carreras. Una família treballadora, que quan surt el sol ja fan feina i quan es pon encara els falta molt per acabar-la. Són aquest tipus de família mallorquina que han dut endavant un negoci, que els ha funcionat molt bé, però que no en fan ostentació. Són empresaris, però continuen amb la mateixa senzillesa i dedicació del primer dia. Mallorca ha estat una terra d'una classe empresarial que "al contrari de, per exemple, a Madrid" volia quedar en l'anonimat, que feien gala d'una gran modèstia. En certa ocasió, vaig conèixer l'amo d'una possessió que havia invertit i estava carregat de doblers "en devia tenir més que el senyor. Li vaig demanar es perquè no canviava el cotxe vell que tenia, i em va respondre que el senyor encara no havia canviat el seu. Il·lustratiu, no? El seu fill treballava al seu propi restaurant, i quan li fèiem broma sobre tenir al·lota ens responia que les al·lotes s'estimaven més un pobre que fa de ric que no un ric que fa feina torrant a un restaurant. Són exemples del caràcter mallorquí reservat i modest, però emprenedor. I, la veritat, tan malament no ens hi ha anat, no?