Dissabte, 5.- Tot i que he assistit, dissortadament, a algunes
agonies de llarga durada, dolences no pas doloroses, o no molt
doloroses, físicament, com podria ser el cas d'alguns tumors que
torturen el cos amb una duresa i una crueltat insuportables,
injustes i estèrils al propòsit de morir, però sí d'un extremat
patiment anímic, observant en la mirada resignada d'éssers estimats
la ferma voluntat de finir, de finir aviat i d'estalviar-se la
inutilitat d'una espera que pot esdevenir indigna, atès
l'irreversible procés vers l'extinció, tot i això, doncs, molt
escasses vegades he presenciat la progressiva, quotidiana pèrdua de
seny en persones properes. Són terribles les malalties que
extravien l'enteniment, i encara més esfereïdor és quan, durant la
degeneració del mal, el malalt té consciència del drama, tant del
que viu ell mateix, adonant-se de la foscúria dels abismes en les
breus intermitències de lucidesa, com del que viuen les persones
que en tenen cura. Les malalties mentals, la demència senil,
especialment la prematura, que abans d'hora embogeix les persones
joves, la pèrdua o la pertorbació de la raó, són estats
d'indigència intel·lectual que cal plànyer. Algunes d'aquestes
persones, sota els efectes de la destrucció del teixit nerviós, no
són conscients de la seva pròpia disposició i, per això mateix,
viuen perduts en un món paral·lel, privats de les facultats
conscients. Per a les persones que els atenen, la convivència i la
vigilància poden convertir-se en un calvari, només tolerable per
l'estimació.
Un dels pocs casos que he pogut conèixer de prop és el de mestre
Joan, un fuster que havia estat músic, clarinet per més senyes, de
la banda del regiment. Un cop llicenciat de l'exèrcit, amb el grau
de sergent, es féu càrrec de la fusteria familiar, que el seu pare
ja havia heretat del seu. De la seva primera professió
d'instrumentista conservà la passió per la música, a la qual
dedicava no poques de les seves hores de lleure, tant assajant amb
el clarinet melodies populars, com escoltant una ben assortida
col·lecció de discs, especialment marxes militars i música clàssica
orquestral. Ell és el culpable que, malgrat la meva aversió a la
milícia, no em desplegui del tot el ritme marcial de la música
militar. També és culpable d'haver-me inculcat el plaer d'oir
música clàssica, responsabilitat que sempre li hauré d'agrair.
Mestre Joan ja no era jove, quan el vaig conèixer, i, això no
obstant, la diferència d'edat no fou obstacle perquè mantinguéssim
una llarga, sincera amistat. Ell, d'horabaixa, quan els mossos
havien agranat el perfum del serradís i de les burballes i la
fusteria restava en aquell silenci olorós de fusta madura, em
parlava de les seves experiències, de les seves destinacions pels
quarters de la península, de les causes per les quals és féu músic
militar, tot i rebutjar, interiorment, la disciplina de les
casernes. Mestre Joan era un home magre, discret, molt bona
persona, músic d'execució sòbria, fuster per tradició, conversador
divertit.
Els primers símptomes foren la constant repetició de les seves
anècdotes, repetició que es féu sospitosament freqüent. La seva
memòria ja no calculava, en termes correctes, la periodicitat. Poc
després deixà de tocar el clarinet, si més no quan jo hi anava. No
fou fins més endavant quan vaig saber que no recordava com fer-ho,
com moure els dits sobre les perforacions cilíndriques, com posar
els llavis a la llengüeta, àdhuc de com bufar, s'havia oblidat.
Atès que la reiteració no és gens infreqüent, ans usual, en les
persones majors, fins i tot en aquelles de salut resistent, atès
que quan jo arribava al taller de casa seva ell desava l'instrument
dins la funda, com si acabàs de fer-ne ús, atès, en fi, que ell
s'esforçava a mantenir, o fingir, un tracte normal, durant uns
mesos no vaig concedir importància a tots aquells detalls que ja
delataven la presència d'una malaltia que hauria d'esdevenir
implacable. Cal mencionar que, durant les nostres llargues
converses, sempre la música hi era present, com una sintonia de
fons que feia més càlides les seves paraules. Aleshores tenia un
aparell estèreo que, si no es canviava manualment, després d'uns
segons, un mecanisme automàtic iniciava la repetició del mateix
disc, tantes vegades com el tocadiscs estigués en marxa.
Aquell dia, com els anteriors, fluïen les notes dels valsos de
Johann Strauss fill. La insistència d'aquells compassos amartellava
l'oïda. A la meitat de la conversa, fragments que les últimes
setmanes, amb minúscules variacions, havia repetit un cop i altre,
li vaig preguntar si no es cansava d'escoltar aquella mateixa
música, atès que feia dies que no canviava el disc. Inicialment féu
com si no hagués oït la pregunta i continuà parlant d'un concert
que havien interpretat, quan hi estigué destinat, en una plaça de
Gijón. Passats uns minuts, vaig insistir: mestre Joan, per què no
canviau el disc? Me mirà una estona sense dir res i, finalment, amb
posat trist, contestà: perquè no en sé. He oblidat com fer-ho. Quan
vaig tornar-hi, ja no em va conèixer.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.