Quadern de viatge

Un dels pocs casos que he pogut conèixer de prop és el de mestre Joan, un fuster que havia estat músic, clarinet per més senyes, de la banda del regiment. Un cop llicenciat de l'exèrcit, amb el grau de sergent, es féu càrrec de la fusteria familiar, que el seu pare ja havia heretat del seu. De la seva primera professió d'instrumentista conservà la passió per la música, a la qual dedicava no poques de les seves hores de lleure, tant assajant amb el clarinet melodies populars, com escoltant una ben assortida col·lecció de discs, especialment marxes militars i música clàssica orquestral. Ell és el culpable que, malgrat la meva aversió a la milícia, no em desplegui del tot el ritme marcial de la música militar. També és culpable d'haver-me inculcat el plaer d'oir música clàssica, responsabilitat que sempre li hauré d'agrair. Mestre Joan ja no era jove, quan el vaig conèixer, i, això no obstant, la diferència d'edat no fou obstacle perquè mantinguéssim una llarga, sincera amistat. Ell, d'horabaixa, quan els mossos havien agranat el perfum del serradís i de les burballes i la fusteria restava en aquell silenci olorós de fusta madura, em parlava de les seves experiències, de les seves destinacions pels quarters de la península, de les causes per les quals és féu músic militar, tot i rebutjar, interiorment, la disciplina de les casernes. Mestre Joan era un home magre, discret, molt bona persona, músic d'execució sòbria, fuster per tradició, conversador divertit.

Els primers símptomes foren la constant repetició de les seves anècdotes, repetició que es féu sospitosament freqüent. La seva memòria ja no calculava, en termes correctes, la periodicitat. Poc després deixà de tocar el clarinet, si més no quan jo hi anava. No fou fins més endavant quan vaig saber que no recordava com fer-ho, com moure els dits sobre les perforacions cilíndriques, com posar els llavis a la llengüeta, àdhuc de com bufar, s'havia oblidat. Atès que la reiteració no és gens infreqüent, ans usual, en les persones majors, fins i tot en aquelles de salut resistent, atès que quan jo arribava al taller de casa seva ell desava l'instrument dins la funda, com si acabàs de fer-ne ús, atès, en fi, que ell s'esforçava a mantenir, o fingir, un tracte normal, durant uns mesos no vaig concedir importància a tots aquells detalls que ja delataven la presència d'una malaltia que hauria d'esdevenir implacable. Cal mencionar que, durant les nostres llargues converses, sempre la música hi era present, com una sintonia de fons que feia més càlides les seves paraules. Aleshores tenia un aparell estèreo que, si no es canviava manualment, després d'uns segons, un mecanisme automàtic iniciava la repetició del mateix disc, tantes vegades com el tocadiscs estigués en marxa.

Aquell dia, com els anteriors, fluïen les notes dels valsos de Johann Strauss fill. La insistència d'aquells compassos amartellava l'oïda. A la meitat de la conversa, fragments que les últimes setmanes, amb minúscules variacions, havia repetit un cop i altre, li vaig preguntar si no es cansava d'escoltar aquella mateixa música, atès que feia dies que no canviava el disc. Inicialment féu com si no hagués oït la pregunta i continuà parlant d'un concert que havien interpretat, quan hi estigué destinat, en una plaça de Gijón. Passats uns minuts, vaig insistir: mestre Joan, per què no canviau el disc? Me mirà una estona sense dir res i, finalment, amb posat trist, contestà: perquè no en sé. He oblidat com fer-ho. Quan vaig tornar-hi, ja no em va conèixer.