Per l'amor de Déu, no s'espanti el lector en topar-se novament amb el topònim d'aquestes setmanes, Frankfurt: ni servidor no en vull parlar i ell en deu anar fart. Només anava a contar el que vaig sentir en el viatge cap a Frankfurt de boca d'un passatger alemany, que viu a Mallorca des de fa una dotzena d'anys i que es va atribuir un alt grau de representativitat pel que fa al pensament dels seus compatriotes i altres europeus sobre Mallorca i els mallorquins. Aquest home resideix a un poble de l'illa, amb la seva família, i ha pogut comprovar amb irritació creixent que les institucions autonòmiques i fins les estatals atorguen al nostre dialecte la categoria de llengua, de manera que, no tan sols s'ensenya a les escoles, sinó que s'hi ensenya a les escoles. Com és natural, aquesta diversitat lingüística comporta, tant per a ell com per als que diu representar, un obstacle greu per integrar-se a la vida illenca. Sospita, a més, que la culpa de tot és dels catalans, que tenen «tanta força que poden obligar el govern d'Espanya a abdicar de la seva obligació d'imposar l'espanyol com a única llengua oficial a tot el territori». Al llarg del monòleg, herr X es mostra com un ciutadà irreparablement ignorant de les coses bàsiques sobre aquesta qüestió, i ja proposa eliminar allò que en diu barreres per a la bona entesa entre mallorquins i alemanys, ja que «al cap i a la fi, del que es tracta és d'entendre's». En quina llengua? L'alemany, diu, s'estudia molt a Mallorca, però entén que si un alemany vol viure aquí ha de pensar a aprendre espanyol. L'anglès també és molt útil, assevera. Insisteix un cop i un altre, «no som lingüista, i sé que hi ha lingüistes que diuen que el català o el mallorquí és una llengua, però per a mi sempre serà un dialecte», raó per la qual no troba cap inconvenient a proposar-ne la supressió, «cosa relativament fàcil, en dues o tres generacions». Una de les mesures: prohibir xerrar el dialecte davant persones espanyoles o estrangeres. Això li cou, perquè el seu fill, que juga a l'equip de futbol del seu poble, no entén tot el que diuen els companys quan parlen entre ells, «tanta sort que n'hi ha alguns d'educats que s'hi adrecen en espanyol», però aviat tornen a emprar el maleït dialecte. En fi, diu herr X, els únics perjudicats sereu vosaltres, perquè «tant jo com molts dels que pensen com jo, si no s'arreglen les coses, establirem la nostra residència a algun lloc de la costa espanyola sense problemes lingüístics». L'entenc. L'anim a cercar aquest lloc, li dic que no estam preparats per tenir conciutadans com ell i els seus representats, que no els mereixem. I què hi ha a fer, a Frankfurt, em pregunta. Vaig a la fira, li explic molt per damunt de què va la cosa. Tot plegat el desconcerta molt. Però ràpidament es refugia en una sentència original: el món està com una cabra. Després, servidor m'excús i continuu llegint El tanguista, de Christoph Hein, en versió catalana perquè, lamentablement, no sé l'alemany.