Acabada la Fira, el PP de Catalunya ha demanat la compareixença
del director de l'Institut Ramon Llull perquè expliqui, entre
altres coses, l'absència d'escriptors en castellà. Al PP en saben
la resposta; però els és igual. I el ministre Molina ha declarat
que, la presència com a convidada de la cultura catalana a
Frankfurt, ell l'hauria organitzada d'una altra manera; ja ens ho
imaginam, però afortunadament no ha estat així.
La història de la presència catalana a Frankfurt ve de lluny. No
em referesc a l'any 1502, quan un impressor alemany, veient-ho
venir, va publicar el Vocabolari molt profitos per apendre Lo
Catalan Allamany y Lo Allamany Catalan, sinó a cinc-cents anys
després, quan el Ramon Llull (compartit aleshores per Balears i
Catalunya) i l'organització de la Fira van emparaular que la
cultura catalana seria convidada d'honor. Exactament així: la
cultura catalana; no «Catalunya».
El fet és que, com ja sabem, s'ha volgut discutir si hi havien
d'anar â"com a representants d'aquesta culturaâ" només escriptors
que escriuen en català o els que escriuen en castellà i els que ho
fan en català. No reprendré el debat, ara. És el primer pic que la
convidada d'honor no és una cultura amb un Estat darrere, que la
impulsa, sinó una cultura amb un Estat davant, que la frena. I,
això, alguns, d'aquest Estat, no ho han paït. Tal volta la solució
hauria estat convidar Andorra.
Un Ramon Llull amb participació de diversos territoris de parla
catalana, com era al principi, ho hauria posat més díficil als qui
â"des de fora del món literariâ" han volgut embullar la troca.
Si la convidada hagués estat Catalunya (la divisió
administrativa), com sembla que n'hi ha que s'encaparroten a dir
(per confusió o per confondre), potser hauria tingut sentit que hi
anassin els escriptors en qualsevol llengua nats a Catalunya i que
hi visquessin (o no), que hi visquessin encara que no hi haguessin
nat, que hi residissin temporalment, que hi ubicassin l'acció de la
seva obra... i qui sap quins haurien estat els límits de la
producció «catalunyesa». Però si era la cultura catalana, sembla
clar que com a representants de la literatura catalana només hi
havien d'anar els que escriuen en català, visquin on visquin;
perquè, si hi haguessin d'anar els qui escriuen en castellà (o, per
què no, en qualsevol altra llengua), nascuts o residents en
territori de parla catalana, amb més raó hi haurien d'haver anat
els de l'Aran que escriuen en occità, i també els de Catalunya Nord
que escriuen en francès i els de l'Alguer que escriuen en italià; i
curiosament ningú no ho ha reclamat.
Així i tot, molts d'escriptors que escriuen en castellà a
Catalunya, han entès, a diferència del PP, que els qui hi havien
d'anar eren els escriptors que escriuen en català, tal com ha
passat (encara que, potser, no calia que n'hi anassin tants).
Fixau-vos-hi: Ramon Llull va ser el primer escriptor que usà una
llengua romànica (el català) per escriure sobre temes que fins
aleshores només s'havien tractat en llatí; el català és la primera
llengua que té un domini lingüístic a Internet (el .cat); la
cultura catalana és la primera que, sense tenir un Estat a darrere,
és convidada a la Fira de Frankfurt; el català és la primera, en
molts d'aspectes, de les llengües europees sense Estat (i està per
davant moltes llengües amb Estat). Quin Estat no se sentiria
orgullós de tenir, entre les seves llengües i cultures, una cultura
i una llengua així? Però els esforços del principal Estat de què
feim part són per rebaixar-les a l'interior i amagar-les a
l'exterior.
Potser la principal singularitat de la llengua i la cultura
catalanes és l'actitud de l'Estat; una actitud contrària, que, amb
diferents matisos, no sols es manifesta mitjançant l'actuació dels
seus representants directes i dels partits polítics que són
alternativa de Govern, sinó també per moltes altres vies, entre les
quals destaquen els mitjans de comunicació amb vocació «nacional».
Si en lloc de tenir un Estat (o tres) en contra, la llengua i la
cultura catalanes no l'hi tenguessin o el tenguessin a favor serien
una llengua i una cultura normals, sens dubte.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.