També parlaré de Frankfurt

La història de la presència catalana a Frankfurt ve de lluny. No em referesc a l'any 1502, quan un impressor alemany, veient-ho venir, va publicar el Vocabolari molt profitos per apendre Lo Catalan Allamany y Lo Allamany Catalan, sinó a cinc-cents anys després, quan el Ramon Llull (compartit aleshores per Balears i Catalunya) i l'organització de la Fira van emparaular que la cultura catalana seria convidada d'honor. Exactament així: la cultura catalana; no «Catalunya».

El fet és que, com ja sabem, s'ha volgut discutir si hi havien d'anar â"com a representants d'aquesta culturaâ" només escriptors que escriuen en català o els que escriuen en castellà i els que ho fan en català. No reprendré el debat, ara. És el primer pic que la convidada d'honor no és una cultura amb un Estat darrere, que la impulsa, sinó una cultura amb un Estat davant, que la frena. I, això, alguns, d'aquest Estat, no ho han paït. Tal volta la solució hauria estat convidar Andorra.

Un Ramon Llull amb participació de diversos territoris de parla catalana, com era al principi, ho hauria posat més díficil als qui â"des de fora del món literariâ" han volgut embullar la troca.

Si la convidada hagués estat Catalunya (la divisió administrativa), com sembla que n'hi ha que s'encaparroten a dir (per confusió o per confondre), potser hauria tingut sentit que hi anassin els escriptors en qualsevol llengua nats a Catalunya i que hi visquessin (o no), que hi visquessin encara que no hi haguessin nat, que hi residissin temporalment, que hi ubicassin l'acció de la seva obra... i qui sap quins haurien estat els límits de la producció «catalunyesa». Però si era la cultura catalana, sembla clar que com a representants de la literatura catalana només hi havien d'anar els que escriuen en català, visquin on visquin; perquè, si hi haguessin d'anar els qui escriuen en castellà (o, per què no, en qualsevol altra llengua), nascuts o residents en territori de parla catalana, amb més raó hi haurien d'haver anat els de l'Aran que escriuen en occità, i també els de Catalunya Nord que escriuen en francès i els de l'Alguer que escriuen en italià; i curiosament ningú no ho ha reclamat.

Així i tot, molts d'escriptors que escriuen en castellà a Catalunya, han entès, a diferència del PP, que els qui hi havien d'anar eren els escriptors que escriuen en català, tal com ha passat (encara que, potser, no calia que n'hi anassin tants).

Fixau-vos-hi: Ramon Llull va ser el primer escriptor que usà una llengua romànica (el català) per escriure sobre temes que fins aleshores només s'havien tractat en llatí; el català és la primera llengua que té un domini lingüístic a Internet (el .cat); la cultura catalana és la primera que, sense tenir un Estat a darrere, és convidada a la Fira de Frankfurt; el català és la primera, en molts d'aspectes, de les llengües europees sense Estat (i està per davant moltes llengües amb Estat). Quin Estat no se sentiria orgullós de tenir, entre les seves llengües i cultures, una cultura i una llengua així? Però els esforços del principal Estat de què feim part són per rebaixar-les a l'interior i amagar-les a l'exterior.

Potser la principal singularitat de la llengua i la cultura catalanes és l'actitud de l'Estat; una actitud contrària, que, amb diferents matisos, no sols es manifesta mitjançant l'actuació dels seus representants directes i dels partits polítics que són alternativa de Govern, sinó també per moltes altres vies, entre les quals destaquen els mitjans de comunicació amb vocació «nacional». Si en lloc de tenir un Estat (o tres) en contra, la llengua i la cultura catalanes no l'hi tenguessin o el tenguessin a favor serien una llengua i una cultura normals, sens dubte.